Quan el Cebrià entrava a l’aula, un inconfusible aire montserratí s’escampava per tot l’espai. Elegància, senzillesa, sobrietat i profunditat irrompien a classe gairebé imperceptiblement. El professor creuava la porta silenciosament, pas àgil, viu, somriure delicat i mirada clara. Un cop arribava a la taula, el Cebrià començava a desplegar la seva saviesa. No semblava un “erudit”. Més aviat, en tot allò que expressava mostrava l’experiència amarada per l’estudi i la pregària. 

La pràctica totalitat de religions s’autocomprèn sota el signe del diàleg: diàleg de la divinitat amb la humanitat en forma de revelació, diàleg de la humanitat amb la divinitat vehiculat per la pregària, diàleg del mestre amb el deixeble en vistes a la iniciació, diàleg de la comunitat de creients amb el conjunt de la societat on aquesta està ubicada, intercanvi entre les diferents espiritualitats a través del diàleg interreligiós...

Vivim submergits en l’era de les piulades, dels tuits, dels missatges sincopats que tan aviat arriben com se’n van. El soroll que embolcalla les nostres vides és eixordant, pesat, però és fugisser, efímer i insubstancial. Tot envelleix molt veloçment.

Temps de diàleg és un espai de saviesa on es desvetlla i se'ns apropa a les diverses tradicions religioses presents a casa nostra. Sota la direcció del Grup de Treball Estable de les Religions, descobrirem i aprofundirem en la diversitat religiosa a Catalunya. 

L’any litúrgic s’inicia amb el temps d’Advent. Cada temps litúrgic connecta, si més no, amb una dimensió antropològica i la transfigura en una actitud teologal. L’Advent s’arrela en l’esperança, que el diccionari defineix com a “confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se. Tenir l’esperança d’una cosa”.

L’Associació d’Alumnes d’Antics Alumnes i d’Amics ha gaudit d’una visita especial i privada a la Basílica del Tibidabo, que alhora és el primer Temple Expiatori de Barcelona.

Mn.Toni Pardo ha rebut el grup de visitants. La primera aturada s’ha fet al segon nivell del temple. Allà es troba amagada una exposició recollida pel P. José Maria Sans, un treball minuciós que reuneix pessebres de Francesc Camprubí.

També trenca barreres, i moltes, l’episodi de la dona pecadora en Lc 7,36-50, una perícope molt ben tramada per Lluc, amb una catequesi clara: en l’amor, el que val és estimar. L’atreviment juga aquí un paper important, però ara ja no per demanar un favor, sinó com a expressió corporal en referència a Jesús.

Durant un calorós estiu del 2000, dos joves estudiants de teologia escoltaven el darrer àlbum del grup de rock català Els Pets, Respira, quan es van adonar que, de fet, les cançons d'aquest grup esdevenien per a ells una mena de salmòdia existencial a la qual vinculaven diferents moments significatius de les seves vides. Aleshores es van proposar elaborar un document en perspectiva de pastoral juvenil on vincular els temes tractats amb la pregària per socialitzar-ho posteriorment per la xarxa.

Una jueva (Mt 9,20-22)

Jesús està anant a casa de Jaire, quan és interromput per una dona que perd sang. Mateu fa clarament referència a Lv 15,33, on s’adverteix de les impureses que poden profanar el temple, i, per tant, fer morir la persona que les pateix. La dona de l’evangeli està en aquesta situació des de fa dotze anys. El número dotze és pràcticament reservat al grup íntim dels deixebles, l’elecció dels quals és molt a prop en el text (10,1). Ens trobem, doncs, amb una perícope de cert sabor jueu.