Avui, vivim en una societat saturada de patiment visual, en les notícies, sèries, pel·lícules… Com explicava Gilles Lipovetsky a L’era del buit (1989), aquesta saturació de catàstrofes, guerres i crueltats, de violència domèstica i agressions sexuals genera en nosaltres una insensibilitat hedonista. L’enduriment del nostre cor prové d’una saturació de patiment i violència que provoquen una total indiferència cap a tot aquell que pot suposar una amenaça per als nostres privilegis, com els refugiats o els migrants que moren per arribar a les nostres costes. Al mateix temps, vivim assetjats per milers d’estímuls que filtren la nostra percepció de la realitat, el que s’ha anomenat “bombolles de filtres”, per posar la nostra satisfacció en milions d’imputs que ens entretenen i ens mantenen connectats en xarxa. Estímuls plaents que ens enganxen impedint trobar-nos a nosaltres mateixos, pensar en qui som i que podem aconseguir en aquesta vida, però sobretot, de compartir el temps amb el nostre pròxim, del nostre germà i germana.

Com a cristians, sotmetre’ns a aquesta societat filtrada per les xarxes socials ens pot portar a un tancament retrògrad ple de perjudicis cap a la realitat de les persones que ens rodegen. El rearmament ideològic és un perill que assetja l’Església, la “retrotopia” que trobem descrita per Zygmunt Bauman en un assaig pòstum (Retrotopia, 2017). Per Bauman, quan es perd la fe en la idea de construir una vida alternativa pel futur, es tendeix a tornar a les grans idees del passat que havien estat abandonades, a caure en la nostàlgia d’un passat que es veu més segur. Mediatitzat pels extremismes que s’inflamen en les xarxes, la vida cristiana córrer el perill d’esdevenir una proposta pessimista, decaiguda i negativa. Però Jesús no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47). Per això, cal resistir a les seduccions del fonamentalisme religiós, el d’una Església a la defensiva o en guerra constant amb el món, obsessionada pel pecat del món i per un passat que no tornarà.

En la vida cristiana aquesta resistència exigeix una determinada ascesi espiritual. L’ascesi cristiana és la renúncia de determinades coses del món (corporal i espiritual) que ens fan mal perquè rebaixen la nostra llibertat i la nostra capacitat d’estimar. En la societat de la hiperconnectivitat, la vida cristiana necessita aquesta ascesi d’estímuls si volem reconnectar amb nosaltres mateixos i trobar Déu present en el germà. Cuidar-se implica una renúncia a la hiperestimulació i centrar l’atenció en l'important de la nostra vida. Resistir és concentrar-se en l'important per a ser feliç, l’únic que realment ens pot aportar esperança, les relacions personals directes que reclamen la nostra cura. Com Jesús que a la creu contempla la seva mare i es preocupa de qui la cuidarà (Jn 19,25-27). Fer resistència avui implica esdevenir contemplatius, aprendre a escoltar i acollir el gest de l’altre, de Déu. Com Jesús quan acull aquella dona pecadora que plora als seus peus. Davant de l’escàndol dels qui l’havien convidat, Jesús contempla aquell gest de sofriment i hi descobreix la força de l’amor, per això li diu al cap de la casa que aquella dona sap acollir, estimar i cuidar millor que qualsevol dels presents que l’estava criticant per deixar-se tocar per una pecadora (Lc 7,36-50).

Resistir-se també a un món on tot es valora i es compra amb diners, on les noves formes de vincle social són de totes pagament com les xarxes mòbils, aplicacions de cites, gimnasos, centres comercials, cursos espirituals..., Tenir cura és obrir un espai de gratuïtat. La gratuïtat del gest d’escoltar, d’acollir, de perdonar, de compartir el que som més enllà del que tenim. Resistir al consum continu que destrueix el medi, recrear un estil de vida sobri i equilibrat amb el nostre entorn i solidari dels qui paguen amb la seva vida la nostra societat de l’opulència. Resistir és, en definitiva, fer present el Regne de Déu que «no consisteix pas en aquest menjar o en aquella beguda, sinó en la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant» (Rm 14,17).