Dr. Lluís Serra i Llansana

L'últim diumenge de maig estan previstes, en el nostre cas, eleccions municipals. Davant d'aquesta responsabilitat cívica, recordo aquest principi bàsic de Jean-Jacques Rousseau, exposat en la seva obra El Contracte Social, escrita el 1762: «Per poca influència que la meva veu pugui tenir en els negocis públics m’és suficient el dret que tinc de votar per imposar-me el deure d'assabentar-me'n».

La cantant Guillermina Motta va publicar el 1971 l'àlbum Els Esnobs, que incloïa la cançó Digueu-me per què. Pertanyia al moviment la Nova Cançó, que va impulsar el cant en català com a reivindicació alhora que es nodria de valors ètics d'inspiració democràtica. La tornada d'aquesta cançó reflecteix una experiència humana de profunda interioritat: «Digueu-me per què estant tant avall sento coses tan altes». A cada estrofa s'endinsa en grans contradiccions que palpiten al nostre cor. Destaco una d'elles: «Si soc tan sols un tros de terra per què sento un anhel d'eternitat?

Temps de dejuni i d'abstinència, que convida a la conversió personal a Déu. Austeritat i silenci. Almoina i pregària. Els dies previs, com la pràctica serà rigorosa, es dediquen a gaudir dels plaers de la vida davant d'un període de gran severitat que s'aproxima. D'aquí
ve la paraula, que té el seu origen en la expressió «carnes tollendas» [carns que es treuen].

La recerca de la velocitat és una característica important de la nostra cultura. Es tracta de recórrer el màxim d’espai amb el mínim de temps. Es requereix una gran dosi d'adrenalina per pilotar la vida a tall d'un cotxe Fòrmula 1 o una moto GP. Competir amb força i anticipar-se als altres, encara que sigui per mil·lèsimes de segon.

Al llibre dels Salms apareix aquesta pregària: «Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor.» (90,12). El salmista indica que un mitjà per adquirir la saviesa del cor és aprendre a comptar els nostres dies. Ha de ser aquesta una tasca molt important perquè tingui una conseqüència tan vital per a les persones. 

Després de portar dies i hores caminant, una parella jove busca recer a l’hostal. La dona està embarassada. No hi troben lloc. Ella està a punt d’infantar. A corre-cuita, com poden, s’aparten del poblat. El naixement del seu fill requereix intimitat. Al camp dels pastors, en un abrigall, improvisen l’acollida. La Vida esclata sota un cel esquitxat d’estrelles.