Hi ha un text del llibre del Gènesi que esdevé significatiu. A Gn 16, se’ns diu que Sarai, engelosida per la maternitat d’Agar, l’esclava, la tracta malament i Agar, desesperada, fuig  al desert.

Abram li va respondre: —L’esclava és ben teva. Fes-li el que et sembli bé. Llavors Sarai la va tractar tan malament que ella hagué de fugir. L'àngel del Senyor la va trobar al desert, vora un pou d'aigua que hi ha al camí de Xur, i li preguntà: -Agar, esclava de Sarai, d'on véns i on vas? Ella respongué: -Fujo de la meva mestressa Sarai. L'àngel del Senyor li va manar: -Torna cap a la teva mestressa i obeeix-la. I l'àngel del Senyor va afegir: Et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la. Li digué encara:

-Tindràs un fill i li posaràs el nom d'Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes.  Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans. Agar va invocar el Senyor, que li havia parlat, amb el nom de «el Déu que em veu», perquè es deia: «¿No he vist el qui em veu?» Per això aquell pou s'anomena Lahai-Roí (que vol dir «pou del Vivent que em veu»). Es troba entre Cadeix i Bèred. Agar va donar un fill a Abram, i Abram li va posar el nom d'Ismael.  (Gn 16,6-15).

El Déu que l’ha vist’, que ha posat en ella la seva mirada, li ha regalat un germen de vida: un fill. La mirada de Déu sempre és fecunda i fa germinar en nosaltres la vida.

Aquest text ens mostra com el Déu d'Israel es preocupa per tots els homes i dones sigui quina sigui la seva condició. Ningú li és aliè. La pregunta: D'on véns i on vas? ens indica la relació personal que s'estableix entra Déu i la dona. És significatiu l'interès personal de Déu per la nostra situació personal, per com em sento, per com visc una determinada situació.

–Agar d'on vens i on vas? Són preguntes sapiencials que podem aplicar-nos també nosaltres en aquest temps de quaresma. Potser en un clima d'intimitat en la pregària podríem  contestar: –Senyor vinc de tu i vaig cap a tu.

El text ens mostra que Agar diu la veritat sense buscar subterfugis. És sincera i li diu que ha fugit. No podem escapolir-nos davant les dificultats; no podem fugir ni de persones ni de situacions. Però fixem-nos en què no hi ha retrets. Sols se li diu que torni a la seva mestressa perquè no és bo evadir-se.

Al final a ella, una dona esclava, se li fa la promesa que es fa també a Abraham: la benedicció d’un fill, símbol de futur, de benedicció. La benedicció de Déu no pot ser patrimoni exclusiu de ningú. Agar es converteix en matriarca gràcies a la benedicció de Déu que l’ha vist en la seva aflicció.

Però avancem una mica més en el text quan se’ns diu que Agar ja no fuig sinó que és expulsada:

Abraham es va llevar de bon matí, donà pans i un bot d'aigua a Agar, li ho va posar tot a l'espatlla amb el nen i la va acomiadar. Ella se'n va anar errant pel desert de Beerxeba.  Quan s'acabà l'aigua del bot, va deixar el nen sota un arbust  i se n'anà un tros lluny, a la distància d'un tret d'arc, per no veure'l morir. Allà es va asseure plorant i sanglotant.

Déu va sentir la veu del nen, i l'àngel de Déu cridà Agar des del cel, dient:-Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el nen cridava al lloc on és. Aixeca't, pren l'infant a coll-i-be i agafa-li la mà: jo faré d'ell un gran poble.  Llavors Déu li va obrir els ulls i va veure un pou amb aigua. Ella hi anà a omplir el bot i va donar beure al noi. Déu era amb el noi, que es va anar fent gran. Habitava al desert i era un bon tirador d’arc (Gn 21,14-20)

En Agar el plor esdevé pregària d'intercessió. I de nou la pregunta que denota un especial interès: –Què tens Agar? Déu ja ho sap, però vol que la dona s'expressi. Això és consolador, pensar que fins i tot el plor de qui pateix i es compadeix s'eleva fins Déu el Compassiu per excel·lència. El plor d'Agar és intercessió. Sentint plorar la mare, Déu sent plorar el nen perquè el text no ens diu que el nen plori sinó que la que plora és la mare.

"Feliços els qui ploren, perquè seran consolats", dirà més tard Jesús de Natzaret. La solidaritat en el dolor arriba al cor de Déu que dona una resposta. Jesús es farà també solidari del nostre dolor, farà seva la nostra queixa. I, precisament, a través d’aquesta solidaritat Déu ens està donant una resposta.

Déu respon però cal posar atenció en el ‘com’ respon. Li obre els ulls per veure un pou. També en la resurrecció als deixebles atribolats se'ls obriran els ulls. (Emmaús) Un cop més, Déu no elimina el desert, no elimina la dificultat, sinó que em dona força per  superar-la. I tot seguit una ordre: ‘donar-li la mà’. (Tasca educativa) Una ordre ben singular i molt eloqüent. És el que farà Jesús amb la filla de Jaire, retornant-li la vida.

Preguntem-nos també nosaltres avui: En aquest moment de la meva vida: D'on vinc? Cap on vaig? Intento evadir alguna persona o situació? Quins pous tinc al meu abast? Deixo que Déu m’obri els ulls? A qui he de donar la mà?

Quan acollim la mirada de Déu fem possible que Déu ens obri els ulls. Recordem el gran text de la benedicció sacerdotal:

            Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
            Que et faci veure la llum de la seva mirada i s'apiadi de tu.
            Que faci reposar damunt teu la seva mirada,
            s’apiadi de tu i et doni el shalom. (Nm 6,24-26)

La mirada de Déu sempre és engendradora de shalom, plenitud. Això és el que experimentava l’autor del salm 4, que se’ns presenta a completes, quan diu:

             Molts exclamen: «Qui ens farà feliços?
             Que sigui el nostre estendard
             la claror de la teva mirada!
             El goig que m'has posat al cor
             és més gran que el d'ells
             quan han tingut bona collita de blat i de vi.
             M'adormo en pau així que em fico al llit,
             perquè només tu, Senyor,
             em fas reposar segur. (7-9)

Adonem-nos com la mirada de Déu no és una mirada que pugui atemorir, com la d’aquell ull emmarcat en un triangle que se’ns solia presentar a la infància, sinó que el salmista sap prou bé, perquè ho ha experimentat, que la mirada de Déu és garantia de protecció.