Què en penseu? Em faig aquesta pregunta: és legítim l’ús d’una intel·ligència artificial (IA) per a la creació i transmissió de continguts amb vocació espiritual?

Per esbossar una resposta, m’agradaria fer un paral·lelisme amb el món de l’art, prenent l’exemple del ceramista. Aquest, quan és al cim del seu art, hi és per la suma d’anys de pràctica, d’aprenentatge, de perfeccionament. És el resultat d’una transmissió, de relacions i de la repetició de gestos primer i, després, de l’apropiació personal d’aquests gestos per crear un saber fer propi. Un bon ceramista posseeix i domina una suma de sabers, de saber fer, saber estar i saber esdevenir. El seu art implica tant el cos com la ment: un ceramista utilitza les seves mans per donar forma i la seva ment per crear.

Tanmateix, amb el temps, el saber fer i la posada en moviment del cos i de la ment se silenciaren gradualment per estandarditzar la producció. Hom prem un botó que engega una màquina que reproduirà la peça prèviament creada. La industrialització i els avenços tecnològics han aconseguit uniformitzar completament la producció.

Si torno a la idea d’una reflexió totalment generada per una IA, sorgeixen dues pistes:

En primer lloc, hi veig la mateixa externalització dels processos interns. Qui ofereix una reflexió generada per IA ja no és un artesà, sinó un maquinista. Prem un botó i ofereix un contingut predefinit. Delega el diàleg intern amb el diví en una màquina. Hi veig un problema de fons: si puc imaginar i fins i tot entendre que es parteix d’un producte prefabricat per una producció material, que m’interessa compartir i/o escoltar, sigui d’ordre espiritual o no, és la manera en què la idea s’encarna, si un és honest, parlarà des d’un mateix. No obstant això, l’ús d’una IA desencarna la idea de facto. I encara que l’autor s’adhereixi a la idea generada, m’agrada quan la reflexió proposada ve de l’humà que tria les seves paraules, la seva disposició. La forma donada reflecteix sobretot un subjecte singular. Més encara en un context religiós com és l’entorn cristià, un dels pilars del qual és la comunitat: què passa amb la seva rellevància, si els continguts ja no són proposats per persones sinó per IA?

I la reflexió s’estén a la producció de contingut espiritual de manera més àmplia. Què passa amb una persona que va a Internet per inspirar-se en meditacions o interpretacions que ja existeixen? Què passa amb un text preimposat per un context (calendari litúrgic) o que un s’imposa a si mateix (leccionari) per al qual es buscarà sermons premastegats en lloc d’encarnar allò que està passant interiorment? I el fet d’anar a llegir comentaris abans de produir la més mínima reflexió per precisament tenir pistes de reflexió? Pel que fa a mi, no entenc aquest procés d’apropiació que consisteix a canviar algunes paraules d’un contingut per fer-lo propi. No, el que realment m’interessa són les paraules plenament encarnades, encara que siguin oposades a les meves. Car és en el lligam amb l’altre on em construeixo com a persona. Tanmateix, la reflexió per procuració m’impedeix personalment entrar en aquest lligam. A la idea li manca carn i humanitat. Encara vaig més enllà: si en els textos bíblics el diví s’encarna en l’humà és per encoratjar-nos a girar-nos precisament vers l’humà. Aleshores, és pertinent delegar el que hi ha de més humà en el compartir, l’encarnació, en una màquina? És, em sembla, sostreure’s a la bona notícia que es troba en aquesta relació plena i completa amb l’altre en la diferència.

En segon lloc, l’ús d’una IA per a la creació de contingut amb significat espiritual em planteja la qüestió de l’estatut de subjecte/objecte. Quin pensament s’expressa? En definitiva, hom esdevé subjecte quan expressa el fons del seu pensament, plenament i lliurement. Hom esdevé objecte quan el pensament que expressa és exterior a ell. Delegar la producció d’un contingut per ser encarnat en una màquina és, als meus ulls, convertir-se en un objecte perquè el pensament que s’expressa és un pensament mediatitzat i no el meu. Parlaré d’autodeterminació: jo sóc cada cop més subjecte, a mesura que diferencio les coses interiorment (les meves emocions, els meus sentiments, els fets, el viscut, les meves projeccions, etc.). Però també a mesura que diferencio allò que és exterior a mi (els altres, el món, els esdeveniments, els sentiments dels altres, etc.) alhora que m’hi diferencio. Com més s’opera aquesta diferenciació, més congruent soc i més un subjecte que s’expressa. A més de no permetre aquesta expressió, el plantejament d’utilitzar la IA aquí dificulta aquest treball de diferenciació interior i exterior. Així, la realitat hipotètica on totes les qüestions espirituals serien tractades per les IA, és l’assoliment als meus ulls de l’objectivació de les persones. És, en el meu prisma de lector, el contrari del que ofereix la figura de Jesús, és a dir, un treball d’autodeterminació, de diferenciació i de possibilitat d’esdevenir subjecte entre altres subjectes.

Aleshores, i per respondre a la pregunta plantejada: probablement sigui interessant en alguns aspectes veure com una IA genera una meditació. Si la IA ofereix una mediatització del que existeix, somric forçadament perquè trobo la idea feble i pobra. I he d’admetre que per a mi res no reemplaçarà mai el contingut generat per una intel·ligència humana arrelada en l’experiència, ja sigui que es parli d’una meditació espiritual com de qualsevol altre text. I encara vaig més enllà: prefereixo establir lligams amb algú que em proposi un contingut farcit d’errors de raonament, d’errors factuals, fins i tot un contingut mediocre que després podríem discutir, que amb una IA que em faci una proposta perfecta. En altres paraules, sempre preferiré el lligam amb l’altre i amb allò que és més profund, encara que sigui incorrecte, que una IA que sigui correcta. Pel que fa a la IA com a eina, prefereixo produir menys i trigar més temps perquè s’encarni plenament, que utilitzar aquest tipus d’eina (potser malament). Prefereixo estar en contacte amb els altres quan proposen un contingut i el que vull donar als altres soc jo, en allò que tinc de més autèntic, més fort i més fràgil, ni més ni menys.