És possible una pastoral per als no-creients? En la relació entre la societat actual i la fe podem observar un parell de fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda podem constatar que hi ha un distanciament notable que es concreta en el desconeixement i el desinterès general per esdeveniments, idees, propostes… típicament cristians. De l’altra podem detectar grups importants de persones que continuen vinculades a institucions (per exemple escoles) o a tradicions populars relacionades amb la fe.

Podríem dir que, malgrat la consolidació d’una clara tendència laïcista, hi ha espais i moments relacionats amb la fe que continuen sent vius i dinàmics. Pot ser oportú, doncs, de donar un cop d’ull a aquestes situacions perquè poden representar una finestra d’oportunitat per la pastoral. Per fer-ho comencem per observar com son rebuts per part de la societat dos grans esdeveniments del calendari cristià: el Nadal i la Pasqua.

Nadal i Pasqua son dos casos paradigmàtics de com es poden rebre de maneres diferents la saviesa cristiana. El missatge de Nadal sembla arribar amb força nitidesa. El missatge de Pasqua no sembla despertar més que respecte o curiositat. Nadal podria ser un exemple de bona recepció i justificaria un enfocament de la pastoral des de la proximitat i la sintonia perquè la fe i la societat comparteixen un seguit de valors. En canvi Pasqua posa l’accent en la diferenciació, es tracta d’un missatge allunyat dels interessos majoritaris de la societat. Aquesta situació apunta cap a la necessitat d’una pastoral de la diferència. Cal distingir què és cristià d’allò que no ho és. La fe suposa un salt, una conversió, una decisió de creuar la frontera.

La popularitat del Nadal, tot i que cal ser crítics amb alguns aspectes, és sempre una bona oportunitat per fer pastoral. Què passa, pastoralment parlant, amb la Pasqua? En primer lloc, la pasqua posa de manifest que no sempre és viable una pastoral de la proximitat. En segon lloc podríem reflexionar sobre si el fet de centrar-nos en aquells aspectes que ens identifiquen com a cristians i ens diferencien de la resta tenen només interès per als creients. Dit d’altra manera, el missatge de Pasqua és exclusiu per als cristians o, sense oblidar que hi ha una distància real, pot ser una paraula valuosa per a persones no-creients? 

Podríem considerar, per exemple, que hi ha bons motius per no oblidar el dolor i la mort davant d’una societat que prefereix amagar-los. O que fora bo insistir que l’esperança té una força insospitada davant d’una societat a voltes poruga i conformista.

Encara que el repte de compartir la Pasqua difícilment es pot plantejar pensant en el conjunt de la societat. D’entrada sembla més viable adreçar-nos a persones mínimament properes. Penso en les persones que han decidit no batejar els seus fills, ni apuntar-los a fer la comunió i se situen voluntàriament fora de l’Església, però que continuen matriculant-los a escoles cristianes. 

No estaria malament desenvolupar un marc mental renovat que, a part de la pastoral tradicional adreçada a tenir cura dels que ja creuen, imaginés una pastoral per tenir cura dels no-creients. Es tractaria d’atendre i acompanyar les persones  posant al seu servei la saviesa que hem heretat de la nostra tradició. Es tractaria, és clar, de respectar el seu no a formar part de la comunitat sense deixar passar cap oportunitat de compartir amb ells la nostra saviesa educativa, celebrativa, solidària... 

Això que pot sonar estrany podria ser que, de fet, ja ho estéssim fent d’alguna manera si aquestes famílies continuen confiant en nosaltres.