Masha Amini va ser arrestada per la Policia de la Moral del Govern iranià perquè no complia les lleis sobre l’ús obligatori del vel. La noia de vint-i-dos anys no portava posat el hijab de forma correcta. L’esquadró la va torturar durant dos dies. Després de 48 hores de cops al cap, va entrar en coma i va morir a l’Hospital Kasra.

Aquest fet ha provocat que les dones de l’Iran omplin els carrers de grans ciutats cridant “vida”, “llibertat”. Algunes cremen hijabs, d’altres es tallen els cabells en senyal de protesta. Manifestacions pacífiques que, com recull Amnistia Internacional, són reprimides amb perdigons, projectils de metall, gas lacrimogen, canons d’aigua i porres per dispersar-les i fer-les emmudir.

Tanmateix, la condemna de l’assassinat de Masha Amini ha estat mundial. Hi ha hagut veus crítiques, dins i fora de l’Iran. Cal mencionar que el mateix president del país, Ebrahim Raisi, ha demanat obrir una investigació oficial per saber com va morir Masha Amini i identificar-ne els responsables.

Abans, a l’Iran, el hijab era voluntari, com en la majoria dels països musulmans. La dona escollia de forma voluntària posar-se el hijab o no posar-se’l. Va ser després de la revolució iraniana del 1979 que l’ús obligatori va quedar instaurat a l’article 638 del cinquè llibre del Codi Penal Islàmic. A partir d’aquell moment les dones que prescindeixen del hijab o se’l posin incorrectament, poden ser empresonades i multades.

Les protestes contra aquest article s’han anat succeint durant la història, i van trobar el seu punt àlgid a finals del 2017 i a inicis del 2018, quan Vida Movahed, una noia iraniana, es va treure el hijab i el va fer onejar enmig d’una manifestació. Vida Movahed va ser detinguda i després posada en llibertat sota fiança. Es va transformar en una icona per a les dones iranianes i va inspirar un moviment anomenat “Les noies del carrer Revolució Islàmica”.

Cal distingir l’ús religiós del hijab de l’ús polític. En l’àmbit religiós la gran majoria de musulmans considera que el hijab és obligatori, però alhora hi ha flexibilitat perquè la dona esculli si portar-lo o no sense que rebi coaccions des del govern, des de les institucions, des de les comunitats o des de la seva família. Una altra cosa és que en determinats països com l’Iran, o com l’Aràbia Saudita, el govern disposi d’un cos anomenat “policia de la moral” que vigila com van vestides les dones. En les societats patriarcals es pensa que el vel és necessari per tapar el cos de la dona davant de les mirades dels homes

A més a més, la dona és qui té el paper representant de la família i, per tant, se li suposa que a l’esfera pública, la visible, ha de mostrar la seva entrega a Déu, la seva humilitat. Si es consulta l’Alcorà, hi ha discussions sobre quin és el sentit dels diversos versets. Hi ha autors alcorànics que diuen que no es parla de tapar específicament el cap, sinó que es tracta més aviat de mostrar-se amb una actitud modesta. Altres autors interpreten que el vel només és un manament per a les dones del profeta, per distingir-les de la resta de dones musulmanes.

L’Iran, amb aquestes mesures rígides, esdevé un estat repressor. Un control que es veu potenciat perquè clergues i govern treballen units. La societat se sent desgastada i davant d’aquest sistema es manifesta. Cal mencionar que la societat iraniana és plural, molt més que altres països sunnites i això fa que hi hagi més crítica contra les prohibicions morals. En altres països, la protesta no es fa tan evident. També l’Iran té arrels perses, de fet, ha conservat la llengua persa sense que l’àrab s’hagi imposat, i una part de la societat encara veu la religió islàmica com a invasora.

En conclusió, l’Iran és un país que troba diferència amb la resta de països sunnites, que té una societat plural que ha mantingut els seus trets, i que, farta, es mostra rebel davant d’un règim polític que treballa amb unitats com la “Policia de la Moral”. Exemple d’això són les contínues manifestacions de dones iranianes per condemnar l’assassinat de Masha Amini.