Si ens atansem als evangelis veiem que tots ells relaten l’entrada de Jesús a Jerusalem. No és habitual que els quatre ho reflecteixin, senyal de certa rellevància. Tot i les discrepàncies entre els propis relats sinòptics (encara més en el de Joan), hi ha un conjunt de trets comuns que mostren característiques molt concretes del Déu en el qual creiem els cristians. 

La pròpia encarnació de Déu puja dalt un pollí per transmetre un missatge ben concret en la població, no es tracta només d’acomplir la profecia de Zacaries 9,9. Tampoc es vol aconseguir la fotografia del dia, aquella que mostri una aparença simpàtica però que no disposi de més profunditat, com si fos simple postureo. La coherència en el missatge de Jesús no és gens dubtosa. 

En una gran diversitat de sèries i pel·lícules de tipus històric (tipus Joc de Trons, el Senyor dels Anells, etc.) es donen escenes en les quals s’esperen herois que provenen de regions llunyanes després de batalles, guerres o, directament, amb la intenció d’arravatar el tro al tirà de torn. La promesa de la seva arribada genera expectatives, i el moment en el que es produeix disposa d’una dosi èpica indubtable. En tots ells, el protagonista mostra el seu poder sobre un cavall pura sang, comandant un exèrcit prodigiós, una flota majúscula o, fins i tot, a llom d’un drac, per exemple. Totes aquestes possibilitats tenen en comú que mostren gran velocitat, força, energia i d’altres magnituds físiques que ara no venen al cas.

Jesús disposava d’una expectativa semblant, havia assolit un renom destacat, se l’esperava com un rei, com mostren els crits d’Hosanna que es van pronunciar al veure’l. A l’entrada, s’hi aplegava una multitud que anhelava en el seu interior la vinguda del Messies promès, aquella figura profètica que tot el poble jueu comprenia, i de la qual es tenien imatges distorsionades (com tot el que produïm els éssers humans). Especialment era desitjat pels col·lectius més vulnerables, que frisaven desfer-se d’aquells qui els oprimien. Com va dir el propi Jesús, aquests són els qui el van comprendre millor, partien de menys prejudicis.

I torno a dir: Jesús entra a la gran ciutat jueva per excel·lència, Jerusalem, dalt un pollí. Un pollí! Un animal que els romans menyspreaven, i que se li atribuïa un mal presagi. Quina escena més còmica però, alhora, transcendent. Aquell en qui dipositem l’esperança de veritat no comanda cap exèrcit que aniquila innocents ni requereix de mostrar el seu poder a base de jerarquies, armes o animals amb aura divina. El poder de Jesús, per tant del Déu que sent (i sentim) com a Pare, és la humilitat, l’amor i el servei desinteressat per l’altre. 

Aquesta entrada no té res a veure amb l’esplendor característic de la setmana santa. Segurament n’és l’antítesi, ja que és la culminació de la senzillesa, d’aquell qui arriba a un lloc que el sobrepassa i no pretén imposar-se des del poder ni des de la glòria, sinó aportar des de la base, humitejant les arrels de la societat amb esperança. Totes les religions han erigit estructures poderoses per assegurar la pervivència dels seus projectes, al meu entendre amagant el pollí, ja que no suposa una imatge que inspiri por ni admiració. Segurament no acabem de comprendre a Déu, perquè la seva lògica és radicalment compassiva i trenca diametralment amb el nostre jo presumptuós i egoista que es posa en primera persona en qualsevol moment del dia. 

Com diria el salm (una “mica” adaptat) que se li va cantar: Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Ens encanta el Regne que proposa, i com trenca amb la dinàmica del temple i del poder. Gràcies per salvar-nos de nosaltres mateixos!