Les nits estan prenyades i ningú no coneix el dia que naixeran

Proverbi turc

Davant la desproporció del progrés, l’experiència del límit pot activar noves oportunitats i resultar saludable.

Afirmar que actualment la nit s’imposa a tot el món és evident. Considerar la nit com una gestació és, en canvi, un acte de fe. Però la fe no dóna evidències ni garanties. Tanmateix, encara la percepció, la desvetlla, l’atia. Possibilita distingir, en l’obscura realitat, els senyals d’una nova oportunitat. Fa sensible, enmig de la fosca, a les guspires de llum. Muda la fissura en una porta de sortida. Enmig de la nit vull expressar alguns indicis d’aquesta nova possibilitat.

Arranquem il·lustrant la nit. Les diverses crisis que viu el nostre planeta avui -crisi ecològica, econòmica, política- estan menant la humanitat a una foscor cada cop més pregona. L’exhauriment i destrucció dels recursos naturals estan generant terribles amenaces i riscos per a les generacions futures. L’endeutament públic i privat ofega a poblacions senceres i als sectors més pobres de totes les societats. Les lluites de poder condueixen a guerres permanents que delmen països sencers. Aquestes crisis desafien profundament la nostra representació de «la vida bona» i del progrés. Les nostres societats es basteixen al voltant d’un imaginari col·lectiu vinculat al creixement incessant. Però les crisis que encarem avui evidencien que aquest imaginari no és sostenible. La pretensió d’infinit al voltant de la qual s’ha construït la convivència facilita la confirmació tràgica de la nostra finitud.

La mort

Aquesta finitud ens fa viure a nivell global una experiència consubstancial de tota vida humana: l’experiència del límit. La història de tot ésser humà s’escriu a través dels múltiples límits que troba al seu camí: fracassos, trencaments, pèrdues... La nostra vida està conformada per la confrontació amb els límits de la nostra existència. I cadascun d’aquests límits és una experiència de mort: la mort d’un projecte, la mort d’una relació, la mort d’una capacitat. Davant d’aquesta experiència de mort són possibles tres actituds. Una actitud possible és la de negar la mort, és a dir, refusar la pèrdua cercant molt ràpidament omplir el buit. Negar la mort és fer com si tot continués, escapolir-se del dol i, per tant, neutralitzar la possibilitat de qualsevol transformació. L’actitud oposada és negar la vida: hom se submergeix en el catastrofisme i la impassibilitat. Negar la vida és deixar-se arrossegar a l’abisme, entrar al cercle viciós del fatalisme: «De tota manera, no hi ha res a fer».

Entre aquestes dues actituds extremes i completament enfrontades, hi ha lloc per a un entremig. Entre la negació de la mort i la negació de la vida, és possible afirmar la vida, no negant la mort, sinó traspassant-la. Es tracta de transformar la pèrdua en un espai on pugui aflorar una nova possibilitat. És el buit que fa sortir el radicalment nou. Aquesta novetat no omple el buit, desplaça la mirada i desvela una altra cosa que abans no existia. En aquest entremig, la mort no es nega, sinó que es traspassa; la vida no està assegurada, sinó esperada. La vida esperada no es coneix per endavant: hom només sap que no serà idèntica a la que es va perdre. Per tant, hi ha de fet un dol a fer i una separació a viure, però aquesta pèrdua es viu com una promesa de novetat.

Un nou estil de vida

Per exemplificar aquestes tres possibles actituds davant el límit, prenem la crisi ecològica. La negació de la mort hom la troba, certament, entre els que rebutgen veure la rellevància dels problemes als quals ens enfrontem, però es manifesta sobretot entre els que, conscients del problema, esperen la solució tècnica miraculosa que ens permeti continuar vivint com abans. Sens dubte, el progrés tècnic ha mostrat, al llarg de la història, avenços admirables i inaudits. No obstant això, aquesta fe absoluta en la tècnica constitueix una manera de negar la mort i refusar el dol per una determinada forma de vida. Car el que està en qüestió avui no és només l’estat de la tècnica, sinó més fonamentalment la nostra forma de vida. Els problemes ambientals que cal afrontar són, sens dubte, l’ocasió ideal per examinar i recompondre els nostres estils de vida.

Si uns neguen la mort, d’altres neguen la vida: no falten els discursos fatalistes i la resignació en aquest sentit. La mort aquí no es nega sinó, al contrari, s’imposa com una realitat angoixosa. Apareix com la conclusió normal i irremeiable de la nostra actitud rapinyaire envers la natura. No es pot evitar. Però, només ressaltant la fatalitat, l’escull i fins i tot la por, no possibilita la vida. Es tracta només de trampejar i desentendre’s, en la mesura del possible, d’aquest horitzó de mort, per tal de fer perdurar el màxim possible allò que tenim i que està en perill de desaparèixer. En aquest plantejament negatiu, hom nega la vida, car només es pensa en termes de permanència i prolongació. Tanmateix, una vida sense novetat, encara que pugui perdurar, és una vida sentenciada a mort per la seva estretor. Davant la mort, creiem que salvem la vida aferrant-nos al ja conegut per no perdre-la, però fent-ho matem qualsevol possibilitat de vida nova.

Entre aquestes dues actituds extremes que oposen la vida i la mort, hom pot concebre una tercera que, al contrari, tempta vertebrar-les. Hom considera l’amenaça de mort i assumeix aventurar-se a una pèrdua per fer emergir allò radicalment nou. L’amenaça de mort esdevé així la promesa d’una nova vida. Aquesta actitud invoca transformacions qualitatives pel que fa als comportaments individuals i col·lectius, portadors d’un altre «estil» de vida: una vida amb menys acceleració però amb més relacions; una vida amb menys mobilitat però amb més arrelament; una vida amb menys productivitat però amb més qualitat de presència. No es tracta de defugir la pèrdua, car alguna cosa s’haurà de perdre: confortabilitat, acceleració, mobilitat. Però aquesta pèrdua és disponibilitat a una nova experiència vital: amb més relacions, més presència, més harmonia... La novetat és contundent i no es limita a canviar uns costums quotidians. Implica una altra experiència del temps i de l’espai: el temps de l’espera i de la sorpresa més que el de la immediatesa i del control; l’espai acollidor més que l’espai funcional. La mort no es nega sinó que es traspassa, la vida no s’assegura sinó que s’espera.

«Les nits estan prenyades i ningú no coneix el dia que naixeran». La crisi d’avui ens ofereix l’alternativa de fecundar les nostres obscuritats i obrir-nos a allò imprevisible. Evidentment, les nostres societats es van construir al voltant del somni de la seguretat absoluta i l’abundor infinita. Avui tenim una possibilitat única de reconsiderar la gestació de les nostres comunitats humanes a partir no d’un avenir conegut a priori, sinó d’una nova possibilitat. Les nits estan prenyades; estiguem a punt per acollir l’inesperat d’un nou dia.