Quan fa uns mesos em van demanar que fes un escrit sobre la desigualtat i la pobresa res feia pensar que l’acabaria tancada a casa per causa de la pandèmia que estem patint. De sobte, totes les nostres certeses han trontollat. La vida, tal com l’havíem concebuda en aquesta part del món desenvolupat, ha quedat en suspens durant moltes setmanes pel confinament decretat. I tot fa pensar que ens queda un llarg camí a recórrer per posar en marxa el país.

La pandèmia del Covid-19 i el què ens mostra

Aquests mesos, marcats pel confinament i el dolor, han estat sens dubte moments propicis per a quelcom tan necessari com la introspecció i el coneixement d’un mateix. També aquesta situació està sent com un mirall que deixa veure tant la llum de la solidaritat i la donació de molts conciutadans nostres, com les ombres de la societat i el món que hem construït. Perquè la pandèmia ens està revelant la fragilitat del sistema econòmic i social que hem dissenyat especialment en les darreres dècades, un veritable gegant amb peus de fang que, entrant en crisi fa aflorar els seus efectes devastadors. Aquesta crisi del Covid-19 posa al descobert les fractures socials que patim. Dit altrament, si bé la mort que s’ha fet dramàticament present té un sentit igualitari al afectar a tots, el confinament ha posat com mai sobre la taula la xacra de les desigualtats presents a les nostres societats desenvolupades i també entre països desenvolupats i menys desenvolupats. Sense anar més lluny, hem pogut constatar que no és el mateix passar el confinament en llars ben equipades, amb totes les comoditats, que en unes altres on hi ha mancances de tota mena i sovint son habitacles petits on han de conviure massa persones.

Hem entrat desiguals en aquesta crisi i en sortirem més desiguals. Per això és tan important que prenem consciència del què està passant i actuar per ajudar a revertir la situació o al menys pal·liar-la. Però per a poder prendre mesures adequades, hem de ser conscients no sols del què està passant sinó també del què ens ha portat a aquesta situació. I tot i que el tema de la desigualtat és molt complex i depèn molt de circumstàncies i contextos i que, per això, caldria matisar molt més quan es fan comparances, sobretot a nivell internacional, podem deixar constància del següent, advertint que les dades son d’abans de la pandèmia, que agreujarà la situació:

Algunes dades preocupants

El procés de globalització en el que vivim ha portat uns grans nivells de desigualtat que  es manifesta com a desigualtat entre països i també dintre de cada país. L’ Informe d’Oxfam internacional 2019, ¿Bienestar público o beneficio privado? revela l’augment de la riquesa de les grans fortunes, que van créixer 2.500 milions de dòlars al dia en 2018, mentre els ingressos de la meitat més pobre de la població del planeta van caure en un 11%.  La concentració de riquesa aconsegueix límits obscens: les 26 persones més riques del planeta ostenten el 50% de la riquesa mundial i posseeixen més riquesa que els 3.800 milions de persones més pobres. El més greu és que aquestes fortunes s’aixequen sobre l’explotació de la classe treballadora i l’espoli de les grans majories. Les legislacions, des de fa dècades, afavoreixen a aquestes fortunes a tot arreu del món, amb nivells impositius menys elevats del què correspondria (INFORME OXFAM 2019: ¿BIENESTAR PÚBLICO O …www.gadeso.org › files › 2019/02 › informe-oxfam-2019-1).

Si bé les classes altes han millorat notablement de manera global, no ha estat així entre les classes mitjanes dels països rics, i això ha fet que la desigualtat dins d’aquests països hagi augmentat. Les polítiques econòmiques de caire neoliberal aplicades des del 1970 tampoc han afavorit l’aparició d’una classe mitjana important als països menys desenvolupats.  Al contrari, han provocat el creixement del sector financer que, al invertir en els sectors de major rendibilitat com ara el sector especulatiu de la economia, en especial de l’immobiliari, ha agreujat la situació dels més febles. La conseqüència de tot això ha estat una gran polarització social arreu.                                                                                                                                       

Si ens fixem en el què passa a la Europa desenvolupada veiem que ha crescut la pobresa i l’exclusió de forma alarmant. La crisi econòmica que començà el 2008 ha portat a una important erosió de les classes mitjanes de la majoria dels països de la Unió Europea. Cal tenir en compte que aquestes classes són fonamentals pel desenvolupament econòmic i la estabilitat política i social; contribueixen al consum estable i son les que generen gran part dels impostos necessaris per a finançar els Estats del Benestar. En comptes de donar prioritat a les necessitats de les persones, s’han anat prenent decisions polítiques molt influïdes per les elits adinerades i en llur benefici, la qual cosa ha agreujat la pobresa i la desigualtat econòmica i va erosionant les institucions democràtiques. L’Informe d’Oxfam 2061 sobre La situación de pobresa en Europa assenyala que 123 milions de persones es troben en risc de pobresa, és a dir, la quarta part de la població europea

(https://oxfamintermon.s3.amazonaws.com/sites/default/files/documentos/f…, de 9 de setembre de 2015). 

Si ens apropem a casa nostra, segons el VIII Informe sobre Exclusión y Desarrollo Social en España 2019, impulsat per la Fundación FOESSA i Cáritas española, l’exclusió social s’enquista en l’estructura social espanyola amb l’augment de la pobresa severa. Això fa que l’Estat espanyol sigui un dels més desiguals d’Europa. Així, mentre que en 2008 les llars més riques ingressaven 9,7 vegades més que el 10% més pobre, deu anys després aquesta diferència s’ha engrandit, fins a ser de 12,8 vegades més. La recuperació econòmica ha beneficiat desproporcionadament a les rendes altes mentre a les llars d’ingressos més baixos no els ha arribat el creixement econòmic dels darrers anys. Les xifres son dramàtiques: l’any passat van augmentar en 16.500 les famílies que no perceben cap mena d’ingrés (son ja 617.000 famílies!). La causa principal que fa que ens trobem en aquesta situació és la manca d’un repartiment equitatiu de la riquesa entre tots, la qual cosa ens remet a la política i a les pressions exercides pels sectors econòmics dominants, tant pel que fa a l’interior com a escala global.

La tan lloada recuperació econòmica s’ha construït sobre l’esquena de les famílies treballadores i l’augment de la precarietat laboral: avui ens trobem amb que el 13,1% de les persones que estan treballant es situen per sota del llindar de la pobresa, amb un poder adquisitiu minvant. Les dades son alarmants: gairebé 3,3 milions d’espanyols malviuen entre treball i atur; els salaris dels qui aconsegueixen treballar tot l’any han pujat en la darrera dècada quatre vegades menys que el cost de la vida, sent els seus ingressos inferiors als percebuts abans de la crisi. El nombre de persones en exclusió social a Espanya és de 8,5 milions, el 18,4% de la població (1,2 milions més que el que passava el 2007). L´haver pujat els sous per sota del cost de la vida fa que moltes famílies visquin l’angoixa per poder arribar a fi de mes. La pobresa, esdevinguda estructural, afecta a un de cada tres nens espanyols. Tots els indicadors s’agreugen quan s’analitza la situació de les dones. Elles -al costat dels migrants i les persones sense estudis- són les que més pateixen la pobresa, la precarietat i la desocupació i totes les conseqüències que d’això es deriven. Totes aquestes persones son el rostre de la societat estancada; l’ascensor de la mobilitat social no funciona per a elles. D’aquestes, un grup especialment vulnerable de 4,1 milions de persones està en situació d’exclusió social severa i, per tant, sense poder tenir un projecte vital mínimament estructurat. Acumulen desigualtats i precarietat en les seves diferents formes: habitatge insegur i inadequat, atur persistent, precarietat laboral extrema. No compten per a ningú –son invisibles pels partits polítics-, però si el seu nombre creix pot posar en perill la cohesió social, afectant l’estabilitat de la democràcia.

Si ens situem a Catalunya, constatem la seva polarització social: creix el percentatge de població en situació d’integració plena mentre es redueix tant la integració precària com l’exclusió moderada, però es manté i tendeix a pujar l’exclusió severa. En conseqüència, les taxes d’exclusió social són una mica més elevades a Catalunya (19,3%) que a la resta d’Espanya (18,4%) degut a l’augment de l’exclusió més extrema. El risc d’exclusió social és més elevat entre les llars sustentades per persones d’edat madura, dones, immigrants i persones sense ocupació, així com entre les llars formades per famílies nombroses i monoparentals. La pobresa energètica afecta a moltes llars (FUNDACIÓN FOESSA, CÁRITAS ESPAÑOLA EDITORES, Informes territoriales 2019, Informe sobre exclusión y desarrollo social en Cataluña https://cronicaglobal.elespanol.com › informe-foessa-catalunya-2018).

Conseqüències de la pobresa

Com fa notar l’Informe de Càritas la pobresa no és un concepte unívoc, no vol dir només no tenir diners. Hi ha molts factors que poden influir en la construcció d’una vida autònoma, especialment com més severa és la pobresa. Aquests factors sempre tenen a veure amb les dificultats d’accedir a un habitatge digne, en un mercat on la gran majoria dels pisos estan sotmesos a la conveniència dels inversors i on hi ha una limitadíssima oferta pública. Amb salaris estancats, els preus dels lloguers són inassolibles per a bona part de les famílies, que es veuen obligades a conviure amb d’altres famílies al mateix habitatge, ocupar de manera irregular un habitatge privat o públic o viure en un infrahabitatge. En conseqüència, l’accés a l’habitatge s’està convertint en un dels factors clau d’augment de la desigualtat social tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Una de les conseqüències d’aquesta situació és que el nombre de desnonaments segueix augmentant. Cal fer notar la dificultat cada vegada més gran d’accedir a l’habitatge per part de les classes mitjanes.

D’altra part, la crisi ha generat una gran massa de persones que porten a l’atur més d’un any i això vol dir patir unes condicions de fragilitat pitjors. La cronificació de l’atur és dramàtica perquè com més temps hom està sense treballar, més difícil és trobar feina. La pobresa es deixa veure amb cruesa: ha pujat el nombre de persones que dormen al carrer a les grans ciutats com Barcelona on prop de la meitat dels aturats són de llarga durada; el problema ha entrat també dins les llars, on ciutadans que mai no s’ho haguessin pensat voregen l’exclusió. Les conseqüències de la pobresa es deixen sentir en la salut i l’esperança de vida: a la ciutat de Barcelona, per exemple, una persona pobre viurà de mitjana 11 anys menys que un ric.

La infància és el grup que més sofreix els efectes de les crisis econòmiques i les retallades d’ajuts socials. Aflora la desigualtat d’oportunitats entre infants amb les mateixes capacitats però que viuen realitats diferents. Nombrosos informes com l’Informe PISA 2019 (https://www.oecd.org › pisa) ens proporcionen dades que fan que avui puguem parlar de la transmissió intergeneracional de la pobresa com a realitat emergent i preocupant. El percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és gairebé sis vegades superior entre els estudiants provinents d’un nivell socioeconòmic baix que entre els que pertanyen a famílies adinerades. Créixer en una llar pobre augmenta les possibilitats de ser pobre també a la edat adulta, amb conseqüències de desestructuració familiar, marginació i exclusió social. El sistema educatiu no aconsegueix, doncs, neutralitzar durant el procés educatiu les diferències socials i anivellar els resultats. Tot això aboca cada cop més famílies a una cronificación de la pobresa. "Hem tractat aquí de les ferides de la desigualtat, que son ferides de fraternitat, existents al començar la pandèmia i que aquesta ha agreujat. Tot fa pensar que aquestes ferides es faran més grans si no fem el possible per canviar de rumb".