En un context post pandèmic, o més concretament holo endèmic, la oportunitat del que és global s’ha convertit en amenaça, i de les suposades fortaleses, ja conegudes com a veritats amb  peus de fang, n’hem tastat abastament les febleses. Avui, més que mai, ens cal retrobar certeses, pre-veritats, que ens permetin aixecar-nos, re-fer-nos, esperançadament de nou.

Ens hem fet més conscients que mai de la fragilitat de la persona humana, capaç d’escapçar-se per fora i també per dins. La volatilitat, la inconsistència del que toquem i sentim, de la vida, ens atemoreix, ens arrauleix en la solitud volguda. La mateixa incertesa de les coses de sempre, ja no només del futur, ens torna desconfiats. Vivim el món del complexa superlatiu, on la simplicitat ha esdevingut defecte. Ens descobrim vulnerables de tot i en tot; se’ns desdibuixen els valors en els que ens creiem creure. La dispersió ens tenalla i condiciona relacions de virtualitat que ens deshumanitzen lentament. Respirem immediatesa, maldem per la realitat preconcebuda, pre-pensada i tangible, mesurable. Aquesta realitat que anem interioritzant com qui no vol la cosa, que ens transhumanitza i desordena poc a poc... demana respostes humanitzadores, veritables.

Avui, sense por, hem d’anar a recuperar el missatge que el cristianisme ens fa a les mans a través del Nou Testament, llum inequívoca de la Bona Noticia que seguim compartint per la fe. Què és el que esdevé realment nou del missatge cristià? Quines serien les condicions de transformació espiritual que ens proposa Jesús amb la Bona Nova? Quins són aquells principis fonamentals que avui ens interpel·len més que mai per a fer front a la realitat postpandèmica?

-En primer lloc, una de les grans revelacions que trobem als escrits del Nou Testament, un primer capgirament de la tradició jueva és el sentit de la misericòrdia del Pare. Jesús no ens parla del pecat, contràriament, alliberadora ment, ens proposa un marc de relació amb el Pare que esdevé una xarxa de compassió, una assegurança de vida, de “vida eterna”, sense lletra menuda. El perdó pels nostres errors és incondicional, és un perdó que sobrepassa i sobredimensiona qualsevol raonament legal, moral fins i tot, és una reconciliació del setanta vegades set. La misericòrdia que alleuja, perdona, guareix i acull l’ésser humà ja no és comparable a res. A la teologia de la retribució, la teologia de la misericòrdia.

-Un segon principi argumental del missatge de Jesús és la desproporció de l’amor. Ens proposa un amor àgape des del minut primer, i per a tot. És un amor sobreabundant, inabastable, capaç de la mort. Un amor al que no hi estava acostumat el creient. Un amor que explica la bondat infinita de la creació i de l’ésser humà en els inicis. L’amor i la misericòrdia a fons perdut expliquen que Déu ha fet possible la humanitat des de la bondat, i que són els actes amb els que ens definim vius, o les omissions, les paraules o els silencis, els que generen mal; Déu ha fet possible una bona humanitat, lliure i capaç d’error, però sempre, irrenunciablement, estimable.

-Fruit d’aquest segon principi, Jesús ens anuncia que el Regne és universal, que ens pertany a totes i a tots. El nou regne de l’amor, aquell que ve de Déu com a do, gratuït, no es focalitza en cap poble, en cap cultura, ni tanmateix en cap religió.... El projecte del nou regne és per a tothom, s’hi arriba per tots els camins que portin a vida plena, compromesament amb el projecte de vida del Pare en nosaltres. Aquesta universalitat del bé ens convida a l’obertura, a l’acceptació, a trencar amb les fronteres físiques i morals que ens empetiteixen.

-La quarta proposta de Jesús te a veure amb l’esperança i l’etern. Per primera vegada l’esperança no te calendaris, ni text; és una esperança virtuosa, que no es concreta en cada experiència de vida necessàriament, però que fa viure, i fa viure com Ell, fins a després de la mort. Per primera vegada la vida te sentit acceptant la mort. Jesús ens dibuixa el camí que no te GPS, que no es rastreja de cap manera; el camí del seu regne és una proposta de vida, un trajecte personal i intransferible, com cada creu. Un camí, que, això si, allibera sempre tot i les dificultats. L’esperança vital en el projecte del Pare en nosaltres ens permet transcendir al temps i l’espai.

-Finalment, el darrer propòsit que llegeixo avui en el seu missatge és el de la petitesa. Una petitesa des dels inicis i fins a la mort. Jesús esdevé humanitat fràgil, vulnerable, limitada, pobra. Es fa insignificant entre tots i mor físicament de la més miserable i dolorosa manera. Assumeix en persona tots els objectius del seu projecte, el del Pare, i els viu fins al darrer moment, en plena joventut. El Nou Testament ens deixa en boca de Jesús, i en els seus missatges significats per experiències de vida nova, de perdó, d’acolliment, d’obertura als altres, de misericòrdia...els  eixos que intueixo programàtics pel cristianisme. Però va més enllà del què de les propostes, les concreta en el com. El com al que ens convida Jesús, te a veure, com mai abans, amb la humilitat primera de l’ésser humà. Viu en primera persona totes les fragilitats i limitacions, tot el seu fracàs, que és el de la humanitat, el nostre. Viu tot el projecte de Déu en Ell mateix i ens interpel·la per sempre.

Aquests cinc eixos programàtics del cristianisme, que podrien ser el sediment final de la paraula en nosaltres, crec que expliquen Déu. Aquest és el darrer gran misteri; el Déu  de Jesús que proclamem els cristians és misericòrdia i perdó, és amor sobreabundant, universalitza el bé, ens fa esperançats i és etern, des de sempre; El Déu de Jesús es fa minúscula experiència humana en Jesús mateix.

Avui, doncs, afeblits i desordenats, tocats de dins per la deshumanitzadora evolució del món que fem, tenim a l’abast, com sempre, la seva proposta cristiana. Avui, més que mai, en plena reflexió quaresmal del nostre paper cristià, seguim tenint respostes per a re-emprendre, per a re-viure els trajectes personals que menen a la esperançadora certesa de l’amor. Avui tenim a mà la recepta cristiana de Jesús.