Cap a una Església sinodal: comunió, participació i missió

El Sínode sobre la sinodalitat, iniciat l’octubre del 2021, ha estat un llarg camí de reflexió i discerniment dins de l’Església catòlica. La seva missió ha estat escoltar el que l’Esperit diu avui a la Església, promovent la participació activa de tots els fidels en la vida i la missió eclesial. Aquest procés, que s’ha estès durant tres anys, ha permès aprofundir en la importància d’un caminar units, oberts al diàleg i compromisos amb els signes dels temps. 

Un dels elements clau del Sínode és la idea que l’Església és, per naturalesa, sinodal: un poble en camí, format per la diversitat de carismes, vocacions i ministeris. No es tracta només d’un esdeveniment puntual, sinó d’una crida a la conversió, a transformar estructures i relacions per tal de viure d’una manera més evangèlica. Com Jesús que a la Pasqua crida els seus deixebles a continuar la seva missió, així també l’Església es veu convidada a renovar-se des de la comunió i la corresponsabilitat.

Lluís Agustí, en la seva conferència, va destacar la importància de la comunió eclesial com un signe d’unitat en la diversitat. L’Església no és una estructura jeràrquica rígida, sinó una xarxa de relacions on cada membre té un paper fonamental. El Sínode ha posat en relleu la necessitat de fomentar processos de participació, escolta i diàleg entre fidels, religiosos i pastors, amb l’objectiu d’afavorir una presa de decisions més corresponsable.

Un altre aspecte essencial és la conversió de les relacions dins l’Església. Això implica superar actituds de clericalisme i fomentar una col·laboració més estreta entre tots els membres del Poble de Déu. Lluís Agustí va il·lustrar aquesta idea amb la imatge de la barca en l’evangeli de Joan, que recorda que la missió de l’Església no és individualista, sinó comunitària. La sinodalitat, en aquest sentit, esdevé una crida a remar junts, escoltant l’Esperit Sant i discernint junts el camí a seguir.

Aquesta renovació també passa per transformar els processos de presa de decisions dins de l’Església. El professor va subratllar la importància del discerniment eclesial, la transparència i la rendició de comptes. Això requereix que els organismes de participació siguin reals i eficaços, evitant que les estructures esdevinguin merament burocràtiques i allunyades de la vida de les comunitats cristianes.

Finalment, el Sínode convida a una Església en missió. L’Església sinodal no es pot quedar tancada en si mateixa, sinó que ha d’obrir-se al món, acollint la diversitat de contextos, cultures i realitats socials. Això inclou una especial atenció als col·lectius més vulnerables, als joves, a les dones i als laics, promovent una evangelització que respongui als desafiaments contemporanis.

Agustí va concloure la seva intervenció recordant que la sinodalitat no és un punt d’arribada, sinó un camí a recórrer. La gran aportació del Sínode no és només el document final, sinó el fet d’haver caminat junts, escoltant-nos els uns als altres i discernint el que Déu vol per la seva Església. Aquest procés de renovació continua ara en les esglésies locals, en la vida de cada comunitat, en les decisions quotidianes que fan realitat una Església més propera, participativa i missionera.