[Article original aparegut al blog de CiJ] Un matí de finals de març, o de principis d’abril, un senyor amb un pinzell i pintura blanca s’acosta a la Rambla de Catalunya. Entre el carrer Aragó i el carrer Consell de Cent, per ser més precisos. Repassa, pacient, xifres i angles que han quedat esborrats en l’asfalt amb el pas de l’any. “Així els paradistes tenen clar quin espai té la seva caseta, i fins a on poden ocupar… Cadascú té assignat un número, veus?”, m’indica el pintor amb el mànec del pinzell i dona dos copets a terra. Queda poc perquè comenci la fira de Rams.

La fira de Rams de Rambla Catalunya cada vegada ocupa menys metres. Ha quedat reduïda a una cruïlla. Tanmateix, l’alegria i el sol s’expandeixen de manera nítida. Ens preparem per rebre Jesucrist, que entra aclamat com a rei a Jerusalem. Vol estar al nostre costat aquests dies. I nosaltres l’acompanyarem, veient com mor, veient com ressuscita. «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel» (Mt 21,9).

Quan era nena estudiava en el col·legi de les Esclaves del Sagrat Cor. També a la Rambla de Catalunya, número 83. Van ser dotze anys d’anar Rambla amunt, Rambla avall. Quatre vegades al dia. Em coneixia tots els aparadors de memòria. I abans que m’ho anunciessin les germanes, ja sabia quan havia arribat la Quaresma. A les fleques i les pastisseries apareixien els bunyols. Només els dimecres i els divendres. Ara els pots menjar per berenar cada dia. I més endavant, quan la Pasqua s’acostava, l’aparador de la pastisseria Vives ens sorprenia amb mones esplèndides i ous de xocolata increïbles. Continua sent un espectacle.

L’home del pinzell blanc, la fusta verda de les casetes, l’aroma de palma fresca, el llorer acabat de tallar i els cosins que arribaven de Roma per passar les festes amb nosaltres eren les pistes definitives. El Diumenge de Rams estava a punt d’arribar.

Em demanava palmó, m’agradava la seva simplicitat i el seu moviment: la cascada dels folíols d’un costat a l’altre. Com si es tractés d’una cabellera llarga, rossa i llisa que, lliure, es pentinava i despentinava. Les trenes de les palmes no em feien el pes i vaig tenir la sort de tenir una padrina poc insistent en la tradició. “Les palmes són per a les nenes i els palmons per als nens”, sento una àvia explicant al seu net.

Palmes, palmons, rosaris de sucre, ous de fusta, figuretes de plàstic, pollets grocs, cintes de colors. I un passadís de llum solar que s’estenia fins al Tibidabo. “Les famílies esperen amb il·lusió la nostra fira per trobar tot el que necessiten i celebrar el Diumenge de Rams… com que la primavera i el bon temps ja han arribat, molts s’animen a passejar per aquí i ens compren”, m’explica una artesana mentre em ven. I afegeix: “Aquest ram de llorer, que l’he tallat avui mateix i és de la meva finca, mira que fresc!”

Després de beneir els rams, els cosins arribàvem a casa agitats. Sortíem al balcó i lligàvem, amb cordills i filferro, les palmes i els palmons a les baranes. “Aquí es quedaran tot l’any, així protegiran la nostra llar i ens portaran bona sort”, ens explicava una tieta; una altra tieta afegia: “I més tard els portarem a la parròquia perquè els cremin". La cendra la faran servir per al proper Dimecres de Cendra. "Us recordeu nens, de la creu que ens van fer al front?", ens preguntava la tieta. Llavors recordava l’inici de la Quaresma, que se m'havia fet eterna, i sabia que les casetes de la fira desapareixerien molt aviat.