El passat mes de maig, a l’Escola de Teologia del Maresme (Mataró) i convidada pel director i bon amic meu, Josep Maria Solà, vaig parlar de “Jesús, autoritat, Església” presentant el contingut del petit llibre (138 pp.) Christ's idea of Authority in the Church del teòleg neerlandès John Wijngaards. L’autor el va publicar a finals de l'any passat, amb la intenció de fomentar el debat teològic i pastoral sobre la qüestió de la reforma estructural profunda a l'Església. El format de l’obra és molt pedagògic -amb preguntes al final de cada capítol- i gens acadèmic, tot i afrontar temes teològicament profunds, com ara el sensus fidei o el sacerdoci universal. I, cosa gens irrellevant, el to no és agre ni apocalíptic, sinó respectuós, tot i la crítica que Wijngaards no s’estalvia de fer a les estructures eclesiàstiques i més enllà d’elles. Res d’estranyar, donat que, com es prou sabut, és un gran defensor de l'ordenació, diaconal i presbiteral, de les dones a l'Església catòlica, arribant a renunciar (1998) ell mateix al ministeri presbiteral i a les moltes responsabilitats que tenia a la seva congregació, els Missioners de Mill Hill. El 1999 va crear la web https://womenpriests.org/, la biblioteca en línia més gran del món pel que fa a documents sobre l'ordenació de les dones, que es poden consultar en més de 20 idiomes. Des del 2005, el que va néixer com a Centre for Faith Formation s’ha convertit en el Wijngaards Institute for Catholic Research, una mena de think tank teològic sobre les qüestions importants que necessiten una reforma a l’Església Catòlica.

Dit això per contextualitzar obra i autor, resumiré a grans trets el contingut del llibre, adreçat, en primer lloc, a “tots els homes i totes les dones que exerceixen un ministeri a l’Església catòlica i a altres Esglésies”, i també a tothom qui treballi pel “benestar dels creients” (periodistes inclosos!).

El plantejament és el següent: “L’autoritat a l’Església que Jesús va donar pot, de formes molt sorprenents, donar vida a tota persona creient. Vull que tots/totes nosaltres reflexionem sobre com s’exerceix avui l’autoritat a l’Església, a fi de desemmascarar el que s’hi ha acumulat i redescobrir el que Jesús tenia al cap”. Cada capítol comença amb una o més cites evangèliques relacionades amb el tema a tractar. I a continuació, res millor que una anècdota viscuda personalment per l’autor, que posa de manifest la deficiència, i fins i tot l’abús respecte a la intenció originària de Jesús. Els 28 capítols estan organitzats segons una progressió: des del “poder de/per” (8 caps.), a l'“autoritat de” (6 caps.), al “no” –“no a una superior dignitat” (del clergue), “no a la immunitat davant la llei”, “no als sermons que no diuen res”, etc.- (7 caps.), per concloure amb les propostes de “reforma de l’autoritat” (7 caps.). 

Poder per a què?, es pregunta Wijngaards. Per  predicar l’amor, no inculcar por; per alliberar, no esclavitzar; per curar, no infligir ferides; per servir, no dominar.

I l’autoritat, què és? Capacitat de lideratge, és a dir: habilitat per mantenir bones relacions humanes; talent especial en comprendre les necessitats del grup; maduresa de caràcter; sentit de responsabilitat.   

D’entre els 7 “poders de/per”, destacaré, en primer lloc, el conegut poder de les claus (Mt 16,18). En la Roma imperial i en l’edat mitjana, l’autoritat donada per Jesús a Pere va ser interpretada com el poder de l’“emperador” de la comunitat cristiana. Però, en temps de Jesús no eren els emperadors/reis/governadors els qui tenien les claus, sinó els funcionaris reials; per tant, la interpretació jeràrquica i fisicista -l’Església vista com a estructura i no com a realitat espiritual- no respon al que Jesús volia significar: el “poder de les claus” que rep Pere és el poder d’obrir a la ekklesia les “portes” del coneixement de la Bona Notícia; la indignació de Jesús contra els mestres de la Llei ens ajuda a entendre-ho: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!” (Lc 11,52).

Pel que fa a altres poders: el poder per anunciar el Regne de Déu, poder que cura, purifica, “treu dimonis” (Mt 10,8); el poder de lligar i deslligar, poder “perillós” diu Wijngaards, perquè és el poder de permetre o de prohibir, i en la història “papes i bisbes han fet errors colossals, com en el cas de l’esclavatge”, justificat amb l’Escriptura. Més “poders alliberadors”: el poder de salvar vides -que vol dir que els ministres han de buscar la relació més propera possible amb la gent, escoltar la seva història personal i ajudar-la a resoldre els seus problemes; el poder de treure els dimonis (mentals), dimonis que avui tenen el rostre de la culpabilitat, l’ansietat, la baixa autoestima, la depressió, i per als quals una bona eina pot ser el counselling, l’acompanyament especialitzat, en què la psicologia (psique) i l’espiritualitat (esperit) van de bracet.

Pel que fa a l’“autoritat de”, Wijngaards assenyala, primera de totes, l’autoritat de les dones: la referència de l’Escriptura que dona entrada al capítol és el relat de Pau de la institució de l’Eucaristia (1Co 11,24-25), a la que segueix la reflexió sobre la no-raó històrica de l’exclusió de les dones del presbiterat, a partir de la pregunta: “els caps de l’Església, han oblidat les veritables arrels històriques de l’exclusió?”. La referència és, òbviament, la concepció de la dona en  S. Tomàs. Altres tipus d’autoritat: l’autoritat dels profetes, l’autoritat de la comunitat, l’autoritat del ‘sensus fidelium’.

Certament, les pàgines més severes respecte de la jerarquia i del clergat en general, són les del “no”, que comencen amb el “no (cap) immunitat davant la llei secular” i on la reflexió se centra en la “política” de silenci i impunitat per part de la jerarquia envers els capellans pederastes. Un altre “no” interessant és el “no” als sermons de curta volada, per sortir del pas: el que fa falta avui és la capacitat d’interrogar la raó, dialogar amb la ciència, fer parlar els evangelis amb el llenguatge d'avui... i el moment del sermó pot ser una molt bona oportunitat, enlloc de recórrer, per comoditat, a repetir fil per randa les lectures.

I venim a la darrera part, la de la “reforma de l’autoritat”. Alguns dels principis que segons Wijngaards s’haurien d’incorporar al Dret Canònic i a la praxi pastoral són aquests:

• Ordenació femenina: aixecament de la prohibició, amb un primer pas restaurant el diaconat ordenat
• Ministres: subjectes a la llei civil; han de respondre davant la comunitat de la seva gestió institucional
• Reformes: implementació urgent, amb possibles variacions segons els països i les cultures
• Teòlegs/teòlogues: llibertat de recerca i d’expressió.
• Sensus fidei / veus profètiques: escolta profunda per part de la jerarquia
• Moral: l’"alliberament de la llei propia" del Cristianisme no ha de ser posat en entredit per la imposició d’obligacions morals a través de lleis eclesiàstiques.
• Feligresos: possibilitat d’exercir funcions sacramentals (confessar o presidir l’Eucaristia) en absència de ministres ordenats. Participació activa en les decisions que afecten la comunitat (consells diocesans/parroquials)
• Ministeri presbiteral: centrat en la cura pastoral (visitar els feligresos a casa seva, o a l’hospital); atenció especial per a les persones amb problemes de salut mental (culpa, ansietat, depressió). Importància del sermó dominical: no un comentari piadós, sinó una reflexió que ajudi la integració de la fe en un món tan complex. Relació també amb les persones creients d’un conservadorisme extrem, per evitar que es quedin totalment aïllades.
• Bisbes: reduir dràsticament tota pompa jeràrquica; no han de considerar-se éssers superiors. Vetllar per les finances de la diòcesi, més que per l'ostentació del seu càrrec

I, com a conclusió: “Jesús vol que els ministres a l’Església tinguin la valentia de posar al dia les ‘doctrines’ i les praxis que el nostre temps necessita. L’Esperit els donarà la força per implementar les reformes necessàries”. Endavant amb esperança.