[Article aparegut al blog de CiJ] Fa un any de l’“Operació Inundació del-Aqsa” (عملية طوفان الأقصى) coordinada per Hamàs, durant la qual més de mil persones, majoritàriament civils, van ser assassinades de manera brutal, i altres 150 van ser segrestades. El contrast entre l’alegria de la celebració d’un festival de música i l’odi que va empènyer els assaltants per a irrompre-hi i matar persones una rere l’altra com si fossin psicòpates, va commocionar l’opinió pública israeliana fins a encegar-la (com desenvoluparem més endavant).

S’ha volgut comparar aquesta acció amb les del grup Estat Islàmic, però Hamàs té poc o res a veure Daesh. De fet, Daesh ha dedicat diverses publicacions a denigrar aquesta organització (també considerada terrorista per la Unió Europea).

Deixant de banda l’aspecte moral, ha aconseguit Hamàs els seus objectius estratègics un any després? Només n’ha aconseguit un, i de manera parcial: impedir que l’Aràbia Saudita firmi els acords d’Abraham amb Israel. Sense estabilitat a la regió, l’Aràbia Saudita no podrà engegar la seva Visió 2030, que inclou energia nuclear civil. A més, necessita Israel per controlar, amb la seva tecnologia, els seus opositors i continuar protegint-se contra l’Iran. Els atemptats van frenar la normalització de les relacions amb Israel, però no ho han fet amb les seves relacions amb Bahrain, els Emirats Àrabs o el Marroc. El contrast entre l’opinió pública dels països àrabs sobre Israel i l’opció política dels seus dirigents és abismal. Aquests dirigents s’han “cansat” d’esperar una solució a la regió i han decidit fer prevaler els seus propis interessos. A més, l’organització dels Germans Musulmans (que inspira Hamàs) és l’enemic número u d’Emirats Àrabs, és perseguida a Egipte i l’Aràbia Saudita, i vista amb extrem recel al Marroc. A banda de l’Iran, Síria i Iemen del Nord (i Algèria), que s’oposen als Estats Units, i Qatar, que acull líders de Hamàs i dels Germans Musulmans, només Erdogan, a Turquia, ha optat clarament per Hamàs, permetent fins i tot projectar als carrers la propaganda dels milicians de Hamàs destruint tancs israelians a Gaza.

Per tant, si Hamàs no ha aconseguit aixecar en armes a tot el món islàmic contra Israel, podem dir que ha fracassat en la seva estratègia? Valia la pena pagar el preu de la destrucció total de Gaza? Esperava Hamàs una reacció tan brutal —que ens deixa curts qualsevol adjectiu— per part d’Israel comptant amb un aixecament massiu contra ells? Si fos així, hauria estat una instrumentalització cruel dels seus propis morts civils.

El que és cert és que, per molt legítima que sigui la reivindicació dels palestins, després de cada intifada han acabat en una situació pitjor que abans. És legítim reclamar íntegrament l’antiga terra de Palestina i denunciar la sort dels refugiats, però els Estats Units clarament, i Europa calladament, mai deixaran caure Israel, per més crims contra la humanitat que pugui cometre.

Es pot comprendre la violència, però l’absència d’una postura realista davant un Israel implacable ha portat els palestins a un veritable drama humà.

L’extrema dreta israeliana ha aprofitat la desaparició progressiva dels corrents jueus favorables a la negociació. L’atac del 7 d’octubre en una zona d’antiga afinitat socialista ha donat noves raons per no creure en una pau possible amb els palestins.

D’altra banda, Israel, amb la seva política incessant d’assentaments (fins i tot durant les converses de pau), expulsant progressivament els palestins de les terres pròximes als assentaments, judaïtzant edificis sencers a Jerusalem facilitant-ne la compra per part d’israelians, apropiant-se de l’aigua del Jordà i exercint una violència prepotent a través de l’exèrcit, ha deslegitimat, davant Hamàs, la postura actualment desencantada de l’Autoritat Nacional Palestina. Si veiem que la violència de Hamàs no fa més que empitjorar la situació, la contemporització de l’ANP ha aconseguit algun avenç palpable per al seu poble?

La confiança està tan trencada que es pot afirmar amb facilitat que Israel mai permetrà la creació d’un Estat palestí: només espera empènyer-los gradualment cap a l’exterior. Tampoc és viable un únic Estat israelià que concedeixi els mateixos drets als palestins: és impossible una veritable democràcia entre dues poblacions que s’odien d’aquesta manera. Mentrestant, la segregació continuarà.

És profundament desesperançador veure el grau de suport israelià a la invasió del sud del Líban per lluitar contra Hezbol·là (superior al 70%). És decebedor veure que, fins i tot a Twitter alguns centres de culte jueus a Espanya tanquen files en suport d’aquesta política en què, per matar un terrorista, es llança un míssil que posa fi a la vida de centenars de civils que es troben a prop.

Ara ens toca esperar que el fràgil Líban —que és, en realitat, un país fallit— no esclati de nou com ho va fer entre 1975 i 1990. Si s’exigeix al feble exèrcit del país (format per cristians i musulmans) que doni suport a Hezbol·là (que té un exèrcit superior al nacional), esclatarà un conflicte intern.

Atès que, en última instància, Hezbol·là és un apèndix del règim iranià (amb el qual té estrets llaços familiars) Netanyahu ja pensa en l’Iran i en forçar un canvi de règim. Netanyahu sembla un Napoleó, que amb cada victòria necessita anar més enllà. Potser, com Napoleó, acabarà trobant el seu Waterloo.

L’Estat d’Israel es va crear com a projecte amb l’objectiu d’oferir seguretat definitiva als jueus, que havien estat a mercè del grau de tolerància dels reis i governants de les nacions. Però podria donar-se la paradoxa que aquest país esdevingués el lloc més insegur per a ells, i  que la gent comencés a emigrar.