«El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va».

Quan vaig rebre la invitació per escriure un petit text sobre com viure la crisi que està vivint l'església en clau de conversió, de seguida se'm va plantejar la pregunta de Nicodem: «Com pot un néixer sent ja vell?» recordem la resposta de Jesús: «En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit... No t’estranyis que t’hagi dit: Cal que nasqueu de dalt. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix, passa amb el qui neix de l’Esperit». (Jn 3, 5-8)

El moment actual de l'església es troba per a uns en el si d'una crisi marcada per la nostàlgia de temps no tan llunyans, per a uns altres l'església se situa en l'inici del qual serà un procés purificador i esperançador que la portarà a néixer de nou, un nou començament on la seva vida antiga i els seus pecats quedaran en el passat, permetent així un nou començament que l’acosti més al missatge de Jesús.

Igual que el concepte de néixer de nou no era desconegut per als rabins, tampoc ho va ser, ni ho és avui, per a la jerarquia de l'església, era i és clar: «Desfeu-vos de totes les vostres infidelitats, renoveu el vostre cor i el vostre esperit. Poble d’Israel, per què hauríeu de morir?». (Ez 18, 31).

I és que a l'església se li acumulen acusacions de misogínia, dogmatisme, desigualtat, injustícia… L'autoritat moral d'aquesta institució està en dubte i el seu govern s'adapta extremadament malament a les democràcies contemporànies i als valors ètics, polítics i jurídics de les societats modernes. En aquestes circumstàncies sembla urgent prendre en consideració a Sant Agustí quan advertia i afirmava amb molta finor espiritual i secundant-se en la seva experiència personal: “No tingueu en poc aquestes faltes a les quals ja potser us heu acostumat. El costum porta al fet que no s'apreciï la gravetat del pecat”. I, què és pecat? El Catecisme de l'Església Catòlica, en el número 1849 defineix el pecat com una falta contra la raó, la veritat, la consciència recta; és faltar a l'amor veritable envers Déu i envers el proïsme, a causa d'una inclinació perversa a uns certs béns.

Tot apunta que aquesta dita quedarà validada i que “serà la necessitat la que faci a la vella trotar”, no hauria estat més estètic i oportú avançar des de la convicció i no per necessitat imperiosa? A l'Església se li va escapar l'oportunitat que li va brindar el Concili Vaticà II i l'interrogant és si la veurem demanar perdó pel qual va succeir un 15 de desembre de 1979, quan el Papa Joan Pau II, el mateix que 359 anys després va demanar perdó per l'excomunió de Galileu, va retirar la vènia docenti a Hans Küng declarant-lo “teòleg no catòlic”, el seu error: haver-se compromès a favor de la renovació de l'Església i de la teologia catòlica.

Però el vent bufa d'on vol, i paradoxalment el Papa Francesc convida pensar en la renovació sintonitzant així amb les idees d’un altre castigat per la moderna inquisició, el jesuïta Teilhard de Chardin en el sentit que els homes avancen per etapes contradictòries. I que si a l'orbe catòlic li interessa renovar-se, ha de comprendre el que succeeix en el món, i anar a la trobada de les aspiracions revolucionàries de les masses. Al final el mateix Teilhard tindrà raó quan afirmava que "tota nova veritat neix com a heretgia, molt més com més nova sigui".