El que segueix és una síntesi ben abreujada de la conferència mantinguda a l’Escola de Teologia del Maresme (Mataró) el 21 de novembre de 2024. Hom diu que del cel no se’n pot parlar perquè “cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1 Corintis 2,9). I de l’infern, Jesús ens adverteix: “allà hi haurà els plors i el cruixit de dents” (Mateu 8,12; Lc 13,28). Així, amb plors i cruixir de dents no és possible formular un llenguatge mínimament intel·ligible. Per tant, ens trobem en un autèntic atzucac.

Sigui com sigui, ens arriscarem encara que finalment haguem de reconèixer la nostra derrota: mai podrem dir tot sobre el Tot.

Per altra banda, si optem per guardar silenci se’ns podria qüestionar si és que el cel o l’infern no existeixen.

Parlar del cel en el món d’avui

Per estrany que ens pugui semblar el primer que hem de dir que el cel és injust. Si és cert l’adagi que afirma “així som, així actuem”: a un ésser finit li correspon un obrar finit. D’aquí que el cel seria un premi injust ja que es recompensarien eternament les nostres bones accions, bones però no eternes, donat que es tracta d’accions de subjectes no eterns. I, pel mateix, si l’infern fos un càstig infinit per a accions finites d’un ésser finit… aleshores, l’infern també seria un càstig injust.

De fet, el cel només es pot entendre des de la desmesura de l’amor: al cel li passa el que ens explica l’evangelista Mateu a la paràbola dels treballadors de l’última hora (Mt 20,1-16): hi ha qui rep més, molt més, del que en principi podria esperar i merèixer. Al cel, així ho esperem, ens convertim en destinataris de la generositat sense mesura de l’amo de la vinya. Així podem parlar de la gratuïtat última de la realitat: recordem el “tot és gràcia” que exclamava el capellà de Bernanos.

Doncs aquesta és la nostra aposta: esperar que la darrera paraula sigui la de l’amor –immerescut i desmesurat.

Parlar de l’infern en el món d’avui

El catecisme de l’Església catòlica afirma l’existència de l’infern (CEC 1033; 1035). No es pot negar aquesta possibilitat. També cal recordar que no hi ha afirmació vinculant que ens obligui a creure que hi ha o haurà algú en aquest lloc o en aquesta situació. D’aquí que el catecisme ens recordi que “les afirmacions de l’Escriptura i els ensenyaments de l’Església a propòsit de l’infern són una crida a la responsabilitat amb què l’home ha de fer servir la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió” (CEC 1036).

Quan parlem de l’infern estem al·ludint a una vida sense amor. Aquest és el punt de partida: fer del propi caprici llei per a tothom. L’actitud de Jesús va ser totalment contraposada a aquesta. Jesús s’abaixà (Filipencs 2,6-11) per dur a terme el servei propi dels esclaus: rentar els peus (cap.13 de l’Evangeli de Joan).

Els místics també ens parlen d’una baixada radical: “propi és de l’amor abaixar-se”, deia Teresa de Lisieux. Sembla doncs que el que cal és con-descendir amb Crist, descendir amb ell cap els inferns per adonar-nos que fan mal, que són repulsius. Llavors sorgirà la pregunta: Senyor, què voleu que faci?

Crec que parlar així del tema de l’infern pressuposa el caràcter performatiu de l’escatologia. Només es pot afirmar –o negar– la realitat de l’infern, evitant-ho. Entossudint-nos en l’alliberament de tants germans i germanes que es debaten dolorosament en una realitat infernal: ens cal “baixar solidàriament -com va fer Jesús i proclamem en el credo- als inferns” per “ser-hi” amb ell i amb els seus -i nostres- germans i germanes.