El proppassat 3 de novembre, a l’Escola de Teologia del Maresme, a Mataró, vam tenir l’oportunitat de parlar sobre el ric i controvertit debat sobre ciència i teologia a l’Església entre els segles XVI i XVIII, un moment transcendental per a la definició de les relacions entre el pensament cristià i el saber científic a Occident. Va ser aleshores que es van posar els fonaments d’una síntesi plenament vigents per a molts creients avui dia (també del món de la ciència), que és la compatibilitat entre un credo religiós personal –amb tradicions cosmològiques pròpies– i l’observació crítica (i empírica) de la realitat natural.

Com sabem, el món medieval i, molt particularment, Tomàs d’Aquino, van saber trobar en complex però eficaç equilibri amb la seva distinció entre una llei natural (donada per l’experiència sensible) i una llei divina (donada per la Revelació i la Tradició), donant a entendre que era evident que, sovint, ambdues lleis o sabers entraven en contradicció. La clau, aleshores, estava en la prevalença, en tot moment, del saber religiós per sobre del natural. La revolució científica, que arrenca al segle XVI a Europa, faria entrar en crisi aquest model, almenys des d’un punt de vista filosòfic. Tanmateix, el món cristià occidental estava entrant en una de les seves etapes més fascinants des d’un punt de vista intel·lectual.

D’una manera tradicional s’assenyala que la revolució científica va arrencar el 1543 quan un canonge polonès, Nicolau Copèrnic (1473-1453) –un home d’Església, per tant–, a punt de morir, va lliurar als seus deixebles el llibre Sobre la revolució de les esferes celestials, un tractat de cosmologia que sostenia que el Sol i no la Terra era el centre del sistema planetari. Era una afirmació agosarada: no només la tradició cristiana interpretava (seguint una anàlisi convencional d’un passatge del llibre de Josué [10: 12-15]) que només la Terra podia ser el centre de l’Univers i, per tant, de la Creació; també la tradició científica grega així ho afirmava! (des d’Aristòtil fins a l’astrònom grec radicat a Alexandria Claudi Ptolemeu). El pes de l’herència judeocristiana però també la grecoromana s’unien contra una intuïció empírica, basada en les seves observacions dels moviments dels astres, que Copèrnic reblava en el seu llibre amb una suggerent pregunta retòrica que apel·lava a la saviesa del Creador: «Qui posaria aquest llum [el Sol] en una posició diferent o millor que al centre, des d’on pot il·luminar totes les coses al mateix temps?».

En aquell temps, la teoria de Copèrnic, ja difunt, va circular en els cercles eclesiàstics rebent tant adhesions com també moltes crítiques. En general, la posició era d’escepticisme, perquè el seu plantejament anava en contra no només d’una certa interpretació de la Sagrada Escriptura, sinó també del saber aristotèlic. Un dels primers grans crítics de l’anomenada teoria heliocèntrica va ser el reformador alemany Martí Luter, que va tractar Copèrnic de boig.

El llibre de Copèrnic va ser, al principi, tolerat per l’Església catòlica, no sense rebre severes crítiques, fins que aquesta va esdevenir una teoria bastant fiable i estesa i aleshores, seria anatemitzat. Tanmateix, no passava de ser això: una teoria. Com es podia demostrar? L’aportació fefaent que l’astrònom polonès tenia raó no arribaria fins el segle XVII, amb les recerques del catòlic Galileu Galilei (1564-1642) i el protestant Johannes Kepler (1571-1630). Els dos astrònoms utilitzaren un mètode purament científic, basat en la demostració empírica del fet mitjançant l’observació (en el cas de Kepler, un estudi magistral de les òrbites dels astres del Sistema Solar). Per la seva banda, Galileu, matemàtic oficial de la família Mèdici, va utilitzar el telescopi (inventat cap a l’any 1609) per observar els planetes del nostre sistema –també el Sol, fet que el portaria a la ceguesa, ja que no utilitzà mai cap filtre per contemplar l’estrella–, reconstruint els moviments dels astres i podent dibuixar un sistema planetari on, efectivament, el Sol i no la Terra n’era l’astre principal. Ho va publicar en diversos escrits i ho va pronunciar en diverses conferències. Per blindar-se, el toscà citava a Agustí d’Hipona, tor recordant que els textos bíblics «poden entrar en conflicte amb experiències evidents i amb les raons filosòfiques» (ometia, per tant, la prevalença del saber religiós per damunt del natural en cas de contradicció). Galileu parlava amb molta seguretat, recordant que no volia esmenar la tradició cristiana, sinó enriquir-la. Però el tribunal del Sant Ofici romà, la Inquisició, va prendre cartes en l’assumpte, obrint un primer procés l’any 1616. Abans, l’eminent jesuïta Roberto Bellarmino, va contactar un amic comú que tenia amb Galileu per advertir-lo de la línia que creava. Estava formulant la important epistemologia de Bellarmino:

«Us heu de conformar parlant ex suppositione (en hipòtesi) i no d’una manera absoluta, com sempre he cregut que ho va fer Copèrnic. Perquè l’afirmació: “si suposem que la Terra es mou i el Sol s’està quiet, es poden explicar tots els fenòmens millor que amb les excèntriques i els epicicles”, és raonable, ben dita i no comporta cap perill, i amb això un matemàtic n’ha de tenir prou. Però afirmar que “el Sol és realment el centre del món, i tan sols gira sobre si mateix, sense desplaçar-se d’Orient a Occident, i que la Terra és en el tercer cel i gira amb extraordinària velocitat al voltant del Sol” és una cosa molt perillosa».

Per tant, la teoria heliocèntrica es podia utilitzar com a hipòtesi, però no se’n podia fer d’ella una categoria absoluta (molt menys a nivell teològic i filosòfic). El plantejament de Bellarmino encara avui és una aportació filosòfica valuosa. Galileu, però, havia començat a esquerdar un mur. Tot i que en el procés de 1616 l’astrònom va corregir algunes de les seves afirmacions, fent que la Inquisició no anés més enllà, el 1633 va tornar sobre les mateixes idees amb la publicació del seu llibre Diàleg sobre els dos sistemes màxims del món, en què tractava els defensors del geocentrisme (avalat per les tradicions judeocristiana i clàssica, i per l’Església) de poc menys que ignorants. Els seus antics amics valedors, entre ells el cardenal Maffeo Barberini, ara convertit en papa Urbà VIII, no van poder –o voler– fer res, fet que va portar a Galileu davant del tribunal del Sant Ofici. El 27 de juny de 1633 Galileu escoltà de genolls la seva sentència a la basílica romana de Santa Maria sopra Minerva: fou condemnat per heretgia i obligat a abjurar de les seves idees científiques. La pena: presó perpètua, commutada per un confinament domiciliari de per vida (el 1992 el papa Joan Pau II declararia la nul·litat d’aquest judici, en un símbol de perdó de l’Església pels seus errors passats en el conflicte ciència-religió). Aleshores, el 1633, el Diàleg de Galileu va ser prohibit públicament; anys abans, el llibre de Copèrnic havia passat a formar part de l’Índex dels Llibres prohibits.

Però l’avenç de la ciència era, en aquell moment, irreversible. Poques dècades després, el 1687, el físic i matemàtic –també astrònom– anglès Isaac Newton (1643-1727) publicava Principia Mathematica, llibre on anunciava la teoria de la gravetat, una llei científica que permetia entendre el perquè del funcionament de l’univers i la centralitat del Sol en el nostre sistema. Copèrnic va donar la idea. Galileu va veure «les proves». Newton va explicar el perquè, donant les claus del funcionament, entenia ell, de la Creació (cal no oblidar que també Newton era un fidel creient). El cercle es completava.

Al segle XVIII les idees de Newton, com a colofó de la revolució científica –de la que aquí hem particularitzat el fonamental cas de la revolució cosmològica–, van tenir un gran impacte arreu d’Europa. També en el món catòlic. De fet, la pròpia Església catòlica, en el context de la primera Il·lustració, va obrir-se a revisar la seva fèrria postura en aquest tema. El papa Benet XIV, pontífex entre 1740 i 1758 i teòleg prominent de la seva generació, va aixecar la prohibició contra els autors catòlics de la revolució científica, permanent que es pogués ensenyar el model cosmològic de Copèrnic i les obres de Galileu. S’obria, una nova etapa –el principi d’aquesta– en la relació entre la ciència i la teologia cristiana.