ANTONI MATABOSCH, El Consejo Mundial de Iglesias (1910-2021). Hacia la unidad perdida, (Col. Universàlia 3), Ateneu Universitari Sant Pacià-Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona, ​​2021, 429 pàgines

         El professor Matabosch des de fa 55 anys ha seguit molt de prop el Consell Mundial d'Esglésies (CME), format avui per 350 Esglésias, que busquen la unitat perduda. Ha assistit a les set últimes Assemblees Mundials. Aquest llibre recull, amplia i aprofundeix el que ha escrit sobre el Consell, des de la seva prehistòria des de 1910 i el seu desenvolupament des de 1948. L'autor pretén mostrar els precedents, creació i evolució Consell Mundial d'Esglésies. Els tres moviments previs al Consell i el mateix CME, van anar madurant un nou tipus de relació fraternal entre les Esglésies i van ser els primers propulsors del moviment ecumènic tal com l'entenem avui dia. De les dificultats, equivocacions i grans èxits en el seu camí cap a la unitat visible de l'Església, s'ha esforçat a convertir els problemes en oportunitats, no les oportunitats en problemes. Un camí i una fita que suscita més esperança que optimisme, perquè l'esperança es fonamenta en la confiança en Déu que desitja la unitat i no en l'orgull humà; és un llarg camí que va de la coexistència, la cooperació, el compromís i, finalment, a la comunió.

         Els estudis que l'Autor va dur a terme al Seminari de Barcelona i a la Universitat Gregoriana de Roma durant els anys '50 de segle passat, no inclinaven precisament a buscar la unitat dels cristians. Especialment els protestants eren heretges que van voler emancipar-se de l'Església catòlica i el seu futur, deien a les classes, era retornar a l'Església mare. No hi havia lloc per al diàleg i el caminar junts. En paral·lel l'ecumenisme va anar madurant des de 1910, donant com a fruit el Consell Mundial d'Esglésies el 1948. Joan XXIII va obrir les portes de l'Església catòlica a nous aires cap a la unitat dels cristians.

         El professor Matabosch, durant la primera meitat dels anys '60, va assimilar els nous camins teològics que portaven a l'ecumenisme. Però no va ser fins a 1966 que es va adonar que els llibres de text de l'assignatura de religió (obligatòria) eren molt preconciliars. Seguint aquests fils, va cursar un màster en ecumenisme (1967-1968) a l'Institut Ecumènic de Bossey (Suïssa) del Consell Mundial, que el va lligar a l'ecumenisme ja de per vida.

         Aquest llibre consta d'un capítol preliminar que relata de manera sintètica el camí des d’Edimburg 1910 fins a la formació de el Consell Mundial d'Esglésies a Amsterdam 1948. La 9 primeres Assemblees s'han agrupat de tres en tres, ja que responen a cicles del Consell, que a l’Autor li semblen clars.

         Hi ha un primer període de creació, formació i estructuració del CME que s'inicia en la Primera Assemblea a Amsterdam 1948 (Ens proposem estar junts), seguida d'Evanston 1954 (Continuem junts) i Nova Dehli 1961 (Tots junts cap a la unitat local).

         A continuació, hi ha un altre trio d'Assemblees que podríem anomenar de maduresa..A Uppsala 1968 s'insisteix en el compromís social i la catolicitat com a meta; a Nairobi 1975 s'obren i discuteixen els principals temes, i Vancouver 1983,  és l'Assemblea més equilibrada i on Fe i Constitució influeix amb força.

          Les tres Assemblees següents es poden denominar de crisi, en el sentit que dibuixen una corba començant per Canberra 1991 on hi ha l'eclosió o erupció de molts problemes que es venien arrossegant; seguida d'Harare 1998 que no és capaç de resoldre'ls, tot i que s'entreveu una sortida en el document Cap a una Visió Comuna; i finalment a Porto Alegre ja es doblega la corba amb un replantejament global i un consens.

         En un últim apartat s'estudia la projecció de el Consell cap al segle XXI, primer a la X Assemblea a Busan (2013), on es van albirar nous camins per a la unitat de la Església i finalment s'esbossen les dificultats, els canvis, les noves oportunitats i els possibles camins per al Moviment Ecumènic amb vista a la XI Assemblea de Kalsruhe (2022) i als decennis posteriors.