La litúrgia del Divendres Sant convida els cristians a llegir la Passió de Jesucrist a l’Evangeli segons sant Joan. Tot el seu evangeli convergeix en aquest moment culminant: Crist ha vingut per arribar a aquesta hora, per donar la seva vida per amor. 

Aquesta vegada, la seva hora ha arribat: és el temps de passar d’aquest món al Pare. Tot s’acomplirà. I en el cor d’aquesta Passió, es produeix el sorprenent intercanvi entre Jesús i Pilat. Jesús li diu: «He nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Llavors, Pilat li respon: «I què és la veritat?» (Jn 18,38). Jesús no respon. Per què? Perquè ell, que és la Paraula, no necessita parlar-ne. Amb el seu silenci i la seva presència com a condemnat, ell mateix és la resposta. Pilat té al davant la veritat de l’home, una veritat que no és eufòrica ni superficial. En aquest precís moment, Jesús ens revela el sentit més profund de la nostra existència.  
Davant de certs retrats del Crist martiritzat, podem pensar que aquests quadres són miralls. Pilat, sense saber-ho, ho expressa perfectament en presentar al poble un Jesús assotat i coronat d’espines: «Aquí teniu l’home!» (Jn 19,5). La veritat de l’home es manifesta en la seva fragilitat.

A la nostra societat, especialment a Europa, estem obsessionats amb l’aparença. Vivim en una cultura epidèrmica, on cal mantenir-se jove o, si més no, semblar-ho. Però aquest afany per la imatge alimenta una gran mentida. Aquesta no és la veritat de les nostres vides. Jesús, el veritable Camí que ens condueix a la Vida, va assumir plenament la nostra condició humana, incloent-hi la finitud i la solitud de la mort. No va fingir. Va entrar en el silenci de la mort i es va unir a nosaltres en el més profund dels nostres interrogants, dels nostres per què? Quan arriba el moment de l’absoluta incomprensió, quan ens enfrontem no tant a un problema, sinó a un misteri, només ens queda clamar: Déu meu, per què? 

El Dissabte Sant ens introdueix en aquest gran silenci: el silenci de Crist mort, el silenci davant el sofriment dels innocents, el silenci de la desesperança. Qui no ha experimentat aquest silenci?

El que pot commoure’ns davant la creu de Jesús és el reconeixement que el camí que va triar és el d’un amor veritable i fidel. Ens estimà fins a l’extrem. No podem viure sense amor;  sense amor, no som res. L’amor dóna sentit a la vida i fins i tot a la mort. 

Això queda expressat de manera magistral en la paràbola del Bon Pastor: «Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,4). Només aquells que són de la veritat escolten la seva veu (Jn 18,37). Reconeixem aquesta veu silenciosa de l’amor i ens disposem a seguir aquest Pastor crucificat. És un bell resum de tota la missió de Crist: Ell camina al capdavant, «el primer d’una multitud de germans» (Rm 8,29). I ell mateix ho anuncià: «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn 12,32). Només l’amor és digne de fe.

No fou el sofriment de Crist el que ens salvà, sinó l’amor que es manifesta en la creu. «Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15,13). En venerar la Creu de Crist, adorem el seu amor. Això ho afirmem en el cor de la litúrgia eucarística, quan celebrem la seva passió, mort i resurrecció. La Passió de Crist no es redueix al moment de la crucifixió, sinó que comprèn tota la seva vida apassionada per l’amor. En l’evangeli de Joan, l’hora de Jesús sintetitza i consuma tota la seva missió. A la Creu, ell lliura el seu Esperit al món, i del seu costat traspassat brollen l’aigua i la sang, que alimenten l’Església. 

No hem de tenir por de mirar les nostres creus a la llum de la Creu de Crist. En ella trobem camins d’esperança: «En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum» (Sl 36,10). L’Església travessa temps de transformació i, sovint, alguns es pregunten si encara és l’Església de Nostre Senyor. Els criteris de discerniment són clars: la seva capacitat d’adoració i la seva presència entre els més petits. Com ens ensenyà Jesús, mai no hem de separar una cosa de l’altra. Seguir-lo és sempre un camí de creu: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mc 8,34).

Aquest Divendres Sant, al peu de la Creu de Jesús, ens recollim en silenci, compartint el dolor del món i unint-nos a tots els innocents que pateixen i moren. Potser són a prop nostre. No calen paraules, només la presència sincera i la pregària confiada. Jesús no va venir a explicar el sofriment, sinó a donar-li sentit, abraçant-lo amb tot el seu amor. Que aquest misteri faci brollar de nosaltres un immens torrent de tendresa! Déu sap que el nostre món, ara més que mai, la necessita.