“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient…”, Mt 2,1.

        Amb obsequis reials per a l’Infant, “el rei dels jueus”: or, encens i mirra. Potser per això les representacions de l’art ens han acostumat a veure’ls amb vestits reials i coronats en contrast amb l’Infant que s’acostuma a representar mig nu: sovint, les coses no són el que semblen. Em fixo en els personatges anònims del text: savis i reis, saviesa i reialesa humana.

        La saviesa és filla de l’experiència i s’orienta vers el comportament. Qui és savi?: aquell que exerceix la capacitat d’escoltar, observar, parlar, comprendre, essent capaç de transformar tot això en un estil de vida. La saviesa fa de l'experiència discerniment, reflexiona sobre les grans qüestions humanes, intenta descobrir el significat i el sentit de la vida, de la convivència, del patiment, i de la mort. La saviesa consisteix en l'acceptació lúcida de la condició humana: feble, limitada, depenent; alhora, ferma, coratjosa, lliure. El poble és savi: l'habilitat de la pagesia, l'enginy del comerciant, la traça de l'artesà...; la vellesa és un lloc vital de saviesa per l’experiència acumulada, reflexionada, aplicada.  La reflexió, l'experiència, la curiositat... alimenten la saviesa. El rei, qui governa, ha de ser savi: ha de tenir prudència política per procurar la vida i la felicitat de tots els ciutadans; el salm 72 indica quina és la seva missió: defensar els desvalguts, garantir el dret i la justícia. El signe de la reialesa és el servei a la missió. Per Mateu, uns savis adoren l’Infant; al segle III Tertul·lià els corona.

Gn 2 ensenya que l'adam rep com a do l’administració del món i els preceptes: la creació és el marc de la vida humana, els preceptes són els signes de la saviesa divina que vol comunicar a l’adam perquè l'únic que coneix l’autèntica saviesa és Jahvè: Ell l'ha establert, per això el compliment de la llei és un camí vers la saviesa, ja que la llei conté la seva voluntat reguladora de les relacions humanes, generadora d’harmonia i de benestar. Es tracta d’un exercici de discerniment, d’escolta, en el que es contrasten punts de vista amb la decisió personal: saber què fer i per què. La saviesa és crítica amb les idees rebudes, no les accepta sense més ni més, convida a la reflexió crítica: ser un mateix, no ramat. Impregna les relacions humanes dels valors que es desprenen en reconèixer Jahvè com únic Déu, a l’Infant Jesús com a Fill seu, a l’adam com a partícip. Per això la saviesa és el màxim tresor que hom pot aconseguir. Qui exerceix la reialesa, el govern/l’administració de, ha de conèixer la saviesa de l’Infant: protegir els desvalguts, ser garant del dret i de la justícia.

        Aquests savis que vingueren d’Orient (de terres estranyes), amb gestos de reconeixement de la reialesa divina de l’Infant, encarnen els perfils humans d’arreu que fan dels valors de tal reconeixement una manera de viure, de fer, de conviure: en fan una opció personal com la dels savis d’Orient que segueixen l’estel i esquiven pacíficament les intencions d’Herodes: l’estel és la saviesa que guia el comportament. No és sobrer representar-los amb vestimenta reial: la màxima ostentació humana, vinguda de terra estranya, no estalvia la millor ofrena per a l’Infant: reconèixer-lo públicament com Rei, com a Divinitat, com a Adam. És a dir, la saviesa i la reialesa, la gestió humana del dia a dia, posades al servei de la convivència.