L’apologètica tradicional cristiana ha vist l’Islam com una heretgia que barrejava elements del judaisme i del cristianisme marginal. Aquest enfrontament doctrinal és veié impel·lit per l’enfrontament polític produït per l’expansió i domini de terres cristianitzades. Sobretot de territoris tant emblemàtics com Terra Santa. A excepció d’onerosos casos, com Ramon Llull o les missions Franciscanes en terres islàmiques, l’únic diàleg existent durant segles va ser l’apologètica proselitista.

No serà fins del Concili Vaticà II que l’Església, oficialment, mirarà amb uns ulls diferents als musulmans reconeixent que adoren al Déu únic, i subsistent, misericordiós i totpoderós, creador del cel i de la terra, que s’ha revelat als homes. L’Església, doncs, valora en els musulmans el sotmetiment amb tot el seu esperit als decrets de Déu, encara que siguin ocults, el mateix que es va sotmetre a Déu Abraham, pare en la Fe per a cristians i musulmans. Encara que no reconeixen a Jesús com a Déu, sí que el veneren com a profeta i honren a la seva mare virginal Maria, a qui de vegades imploren amb pietat. També és valorada l’espera del dia del judici final, en el que Déu retribuirà a tots els homes ressuscitats, la vida moral i el culte a Déu sobre tot en la pregària, l’almoina i el dejuni. El Concili reconeix que si bé, al llarg dels segles, s’han manifestat nombroses dissensions i enemistats entre cristians i musulmans, ens exhorta a oblidar el passat i esforçar-se sincerament en la comprensió mútua, protegint i promovent junts, per tots els homes, la justícia social, els valors morals, la pau i la llibertat (NA  3). Aquesta visió harmònica entre les dues religions xoca més que mai avui amb les atrocitats de determinats grups islàmics que ens escandalitzen i posen de manifest els falsos mites i les diverses realitat amb les quals hem de lidiar per poder-la realitzar.

Les relacions islamo-cristianes (J. Jomier): Multiplicitat de situacions

Cal ser conscients que el diàleg ve condicionat per la multiplicitat de situacions en que es troba la convivència entre musulmans i cristians. Aquest no es viu de la mateixa manera en un país amb majoria musulmana o amb majoria cristiana governats por estats musulmans (integristes o laics) o per cristians (xenòfobs o integradors), etc. Però, el que cal comprendre és que aquestes diferents situacions no sols condicionen la convivència, sinó la comprensió i la formació del diàleg intereligiós. Per això, molts cristians, en la convivència diària amb els musulmans qüestionen la presentació teòrica del diàleg amb l’islam perquè no troben en aquests quadres generals la realitat quotidiana que experimenten. Per això, la presentació de la trobada presencial va enfocada a explicar una sèrie de principis per superar els mites i entendre les realitats del diàleg:

• a) Una doble exigència: l’aprofundiment de la pròpia fe cristiana i el coneixement de la fe musulmana, per no quedar-se en la repetició de tòpics sense tenir una base suficient per poder superar un examen crític.

• b) El reconeixement dels valors positius en la fe de les dues religions (LG 16) que permeten el trobament de punts comuns en el pla religiós.

• c) La col·laboració en el treball cívic i cultural per tal de fonamentar principis sòlids sobre la organització de la convivència social en la promoció humana i el desenvolupament que permeti aïllar actituds fonamentalistes i xenòfobs. 

• d) El problema de les conversions, que esdevé, el principal motiu de fricció i de rivalitat en la missió. Els cristians veuen en l’Islam un proselitisme deslleial que es basa en la pressió social i la violència en els països musulmans. Per altra banda, els musulmans comprenen l’activitat missionera i la mateixa presència mil·lenària cristiana en territoris islàmics com una provocació i blasfèmia intolerable.

• e) Els problemes d’actituds psicològiques: com indica l’orientalista Hamilton Gibb la qüestió de les relacions islamocristianes no es juga solament en el terreny de les idees, ni tampoc dels interessos, sinó que factors afectius i psicològics que tenen un influx considerable que cal tenir en compte.