Aquesta pandèmia ens ha tocat a tots en major o menor mesura, o perquè hem patit la Covid, o perquè hem estat confinats, o perquè hem perdut éssers estimats, o perquè hem viscut el lliurament pels altres fins a l'esgotament…

Tots i totes hem perdut alguna cosa: salut, llibertat, feina...

Ha estat i serà un temps que ens posa en contacte amb les nostres pèrdues, que ens urgeix a elaborar dols presents i passats, que ens convida a mirar la mort de front, que ens confronta amb la finitud de l'ésser humà, amb la impotència, amb la incertesa, amb la vulnerabilitat…

És un temps que ha exacerbat pors: por a contagiar i a ser contagiat, por a "tocar-nos", por a tancar-nos, por al buit, por a no canviar i seguir igual...

També ha estat i serà un temps per a renéixer, per anar més enllà de la mateixa entrega, per donar el millor que portem dins, per aprofundir i adorar la realitat, que sempre és lloc de trobada amb Ell.

El viscut ens confronta amb una afirmació: "el nostre món està malalt".

La natura és la màxima expressió de la bellesa de Déu i el seu sentit és ser i lliurar-se gratuïtament com aliment, com aroma, com meravella a la vista, al tacte ...  

Hem emmalaltit al món, hem depredat la natura i el cor de l'ésser humà.

La humanitat camina perduda, molts i moltes amb set de fondària, d'anar a l'essencial, però amb la dificultat de trobar el "com". Serà que potser busquem el "com" fora de nosaltres mateixos?, no serà que està dins nostre?, no serà que el "Com" requereix el nostre silenci interior per poder escoltar i després mirar cap a fora?

La Covid sembla ser un avís de la natura. També abans hi ha hagut altres pandèmies que han marcat canvis importants en la humanitat, però potser en aquestes pandèmies anteriors la natura no estava tan maltractada... La pandèmia ens uneix a tota la humanitat a viure la mateixa realitat en major o menor escala.

El món que vivim és reflex de l'interior que som. La vida és un mirall. Ja ho va dir, fa molt de temps, Gandhi: "Si vols canviar el món, canvia't a tu mateix".

El Covid ens recorda que som natura, que tots som u, que la nostra essència és, com la de la natura, ser i lliurar-nos gratuïtament, estimar…

Quan mirem cap a dins, per arribar al més profund, cal a travessar zones o aspectes que no ens agraden, les nostres pròpies pors, les nostres limitacions, ferides, errors ... Però així adquirim més transparència i llibertat. Només des d'aquí podem mirar el món i la realitat de nou. I només des d'aquesta major transparència i llibertat, podem aprendre a relacionar-nos amb la natura i les persones, no des de la depredació, sinó des de la cura, des de la contemplació, des de, en definitiva, l'adoració.