Els cristians som seguidors de Jesús de Natzaret i des de la nostra feblesa hem fet una opció fonamental per Ell que ens porta a identificar-nos amb la Seva Persona, amb la Seva Missió i amb el Seu Destí. Tenim el desig que el Seu Esperit recreï en nosaltres la Seva Vida, per a que l’Encarnació pugui avui perllongar-se en cadascú. I això és possible en la mesura que ens obrim a la seva Presència i al Seu Voler.

Vivim en el Misteri de donació amorosa d’un Déu que és Família, Comunitat (el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant). La Trinitat no és una elaboració doctrinal abstracte que no te res a veure amb la vida. Al contrari, travessa la nostra existència i es fa vida nostra, doncs s’obre a l’ésser humà a través d’una persona concreta, Jesús de Natzaret, a qui confessem el Fill, el Rostre humà del Pare-Mare Déu que ens acull a tots. I això és Bona Notícia, especialment pels qui no tenen bones notícies.     

La vida cristiana com a vocació

Com a cristians estem cridats a viure la vida com a vocació a respondre a la proposta de Déu; vocació a la llibertat, a la fraternitat, a la filiació divina. Es tracta d’estar en la història donant-li sentit des de la Transcendència del Misteri del Crist, vivint en Ell i des d’Ell la vida. Fem camí per copsar la Seva Presència, doncs alhora que Viu endinsat en Déu, també està present en el cor de la realitat i en tots els qui pateixen, profundament identificat amb cadascú, formant amb tots un sol Cos (cf 1Co 12). Jesús mateix va triar identificar-se amb aquests germans i germanes que pateixen pel dolor i l’angoixa, el menyspreu i la soledat. Com a cristians estem cridats a servir Jesús Crucificat en tots els crucificats d’aquest món, en tota persona marginada, acollint els que estan ferits en el cos i els pecadors “ferits” en l´ànima (Mt 25, 31-46), sent conscients també que nosaltres mateixos tenim “ferides” de tota mena i hem experimentat d’alguna manera la Presència guaridora del Senyor en la nostra vida.  

Jesús el Senyor ens convida –individualment i de forma comunitària- a apropar-nos als pobres, als desvalguts, als que no compten per a ningú. Ens invita a apropar-nos a ells per oferir-los ajuda material i defensar els seus drets, però en primer lloc la seva invitació és a acollir-los i a tractar-los amb afecte i d’acord amb la dignitat que tenen com a fills de Déu i germans nostres. Reconfortant-los en llur soledat i donant-los esperança, fem palpable quelcom d’aquest Amor (=Déu) que és la força més poderosa de transformació. En un món tan desigual i tant ple d’injustícies, els seguidors de Jesús el Crist som cada cop més conscients que en el cóm acollim el Rostre Desfigurat del Crucificat en tot rostre desfigurat humà ens hi juguem la nostra credibilitat com a cristians i com Església.

Ser testimonis d’un Amor que no només es viu en el culte

El punt de referència fonamental és pel cristià la vida i la praxis de Jesús de Natzaret en favor de tota persona i per damunt dels “deures religiosos”: “misericòrdia vull i no sacrifici” (Mt 12,7), llavors i en cada època. Com a cristians som, doncs, cridats a ser testimonis d’un Amor que no només es viu simbòlicament en els ritus, en el culte, sinó que ha de tenir una plasmació concreta en el nostre viure i, per tant, una plasmació social. L’amor cal que sigui transformador dels cors i de les estructures d’injustícia. L’Esperit ens urgeix a rellegir l’Evangeli en clau humanitzant i social si no volem fabricar-nos un Déu a la nostra mida i segons els nostres interessos i ens empeny a reconstruir el Cos del Crist que te vocació d’abraçar la humanitat sencera.

L’ensenyament social dels Pares de l’Església

Davant la iniquitat en que viu la nostra societat i el nostre món, el Magisteri Social de l’Església té una paraula a dir que ens pot donar llum i ajudar a afrontar les realitats que ens toca viure. Aquest ensenyament social ve de molt lluny, dels inicis mateixos del cristianisme i té les seves arrels en les Sagrades Escriptures on veiem que el Mestratge de Jesús porta més enllà la tradició profètica del Poble d’Israel.

En aquesta ocasió us voldria proposar que ens fixéssim en l’ensenyament social dels Pares de l’Església (ss I-VII). Considerats com els iniciadors de la Teologia i coneguts per ser Mestres espirituals de gran vàlua, van ser també veritables Mestres socials, d’una religiositat no alienant sinó implicada amb la vida. Visqueren èpoques convulses, de profunda crisi i el seu ensenyament, arrelat en les Sagrades Escriptures, ens pot interpel·lar avui. Aquest ensenyament, enriquit al llarg de la història del Pensament Social Cristià, segueix una sèrie de criteris, que es poden sintetitzar així:                                                                                                                                                                                                                                                                       

• a) Les relacions socials i econòmiques s´han de sotmetre a les normes de la Justícia i de la Caritat (= Amor de donació).
• b) La primacia de la utilitat general o Bé Comú, per damunt de l’interès particular.
• c) La Igualtat i Unitat essencials de tots els éssers humans, qualsevulla que sigui la seva condició social.
• d) La Diversitat i Pluralitat de condicions socials i, per tant, la Desigualtat accidental dels éssers humans en elles.
• e) Voluntat de Déu és que les desigualtats, inevitables, donades les diversitats naturals i la llibertat humana, es vagin anivellant en el desenvolupament de la vida social.
• f) La imposició per Déu d’una funció social a tota superioritat que sigui motiu de desigualtat.
• g) L’obligació de la comunicació, de fer participar i posar al servei dels altres tota preeminència individual i tot do personal.

Seguint la tradició del Poble d’Israel, el Pares de l’Església assenyalen que l’únic Senyor i propietari del món i dels seus béns és Déu Creador. Les persones som els usuaris i administradors dels béns d’aquest món (Sant Joan Crisòstom, PG 6,62. 555-558), que han estat creats per a satisfer les necessitats de totes les persones. Per tant, no han de caure en mans d’uns pocs (Sant Gregori el Magne, PL 76, 890). Així mateix, només és justa la possessió de béns si serveixen per mantenir la vida dels necessitats. En canvi, les riqueses mundanes són temptació i ocasió de desgràcies (Sant Isidor, PL 83, 732). Encara que s’accepta la propietat privada, se la sotmet a restriccions notables. Tot allò que passa del manteniment digne de la pròpia vida ja comença a pertànyer als altres necessitats (Climent d’Alexandria, PG 8, 604). Donar a qui ho necessita és un deure de justícia és retornar a cadascú allò que és seu (Sant Ambròs, PL 14, 765).

Els Pares de l’Església estan convençuts que l’amor fratern i la caritat suscitades per l’Esperit són la millor resposta del creient a les necessitats d’aquest món perquè troba la seva raó de ser i la seva millor expressió en el Misteri de la Trinitat: “Déu va crear el gènere humà per a la comunió i comunicació els uns amb els altres, i Ell va començar per repartir del que és seu, i a tots els homes va donar el seu Logos comú, i tot ho va fer per a tots. Així, doncs, tot és comú, i no pretenguin els rics tenir més que els altres. Així, allò de “tinc i em sobra, per què no he de gaudir-ne?” no és humà ni propi de la comunió de béns. Més propi de la caritat és dir: “Tinc; per què no donar-ho als necessitats?”. Qui així sent és perfecte, perquè ha complert el manament d’estimar al proïsme com a sí mateix” (Climent d’Alexandria, PG 6, 8.54). Així, doncs, en la mesura que el seguidor de Jesús visqui la intimitat amb el seu Mestre, informarà la Justícia i la Caritat amb el mateix Amor que prové de la Trinitat.

Doncs bé, si fóssim capaços de posar generosament en pràctica aquests ensenyaments tindríem ja molt de guanyat per afrontar amb més justícia i equitat els reptes que tenim plantejats. Seria una Bona Notícia pels nostres germans ferits i també pel nostre món.