La pregunta que planteja el títol d'aquesta sèrie d'escrits publicats pel P. Antoni Calvera Pi, missioner combonià, i recollits en aquest llibre, no deixa de ser una qüestió difícil de definir i si més no de canalitzar. No comporta una resposta breu, ni fàcil, perquè enfonsa les seves arrels en la profunda i rica tradició africana i a més intenta obrir-se a una realitat eclesial europea, en canvi, constant d'època amb una situació sociopolítica molt desafiadora. No és fàcil respondre aquesta pregunta, però l'autor del llibre intenta fer-ho submergint-se en la realitat africana, de la mà d'alguns intel·lectuals i gent d'Església.

Són 14 relats curts, que de manera sintètica van desgranant una reflexió molt coherent des de l'Àfrica fins a Europa i viceversa. També s'hi afegeixen dos comentaris més que obren amb discreció el tema sobre les Religions tradicionals africanes. La riquesa cultural flueix a banda i banda i atrau la curiositat del lector.

Antonio Calvera, l'autor del llibre que ens ha deixat fa tot just dos anys, no va poder conèixer els discursos i anàlisis tan potents com els que darrerament està fent el Papa Francesc quan parla d'Àfrica i dels africans. Deia a la República Democràtica del Congo el passat 31 gener de 2023: “Soc aquí per abraçar-vos i recordar-vos que teniu un valor inestimable, que l'Església i el Papa confien en vosaltres; que creieu en el vostre futur, en un futur que està a les vostres mans i en què mereixeu invertir els dons de la intel·ligència, sagacitat i laboriositat que posseïu”. I afegia recentment a la seva catequesi setmanal del 30 de setembre: “Àfrica no és una mina per explotar ni una terra per saquejar”. Quanta raó tenen aquestes paraules per donar autoritat i protagonisme a l'Àfrica tal com es desgranen als 16 comentaris que recull aquest llibre.

Aquests comentaris anaven acompanyats per uns vídeos que el P. Antoni Calvera preparava amb molta cura escènica. Fins i tot canviava les seves camises africanes acolorides i decorava el fons de la seva habitació on de forma molt casolana, però amb bon gust preparava i gravava els seus vídeos i comentaris que recullen aquest llibre. Se'l veia que gaudia molt en la realització d'aquests, i després de cadascú em deia: “ja en tinc un altre”, com qui va resant una lletania de lloances i reconeixements a tot el continent africà.

Com a germà de l'Antonio, m'omple de molta alegria poder prologar aquest llibre. Els seus coneixements antropològics i africans sempre em van sorprendre i ensenyar. L’Antonio llegia molt, escoltava molt, però també és cert que parlava molt, tenia una gran riquesa interior per oferir sobretot d'Àfrica. Els seus anys de vida a Etiòpia i a Sud-àfrica li havien donat un bagatge molt ric i variat. Sabia què deia i com ho deia. Mai no va deixar de preparar-se i escriure. Les classes a l'ISCREB van ser una palestra que el va ajudar a sintetitzar els coneixements. Si s'hagués de posar en relleu una característica, seria precisament aquesta capacitat de concretar principis, plasmar evidències i ser clar a les exposicions, on moltes vegades no li faltava un cert to irònic que enriquia la seva presentació i aconseguia mantenir l'atenció viva de l'interlocutor.

Com atansar la realitat d’Àfrica a l’Església europea? L'autor ha intentat respondre la pregunta. Queda molt de camí per fer, gràcies a Déu, perquè només a la llum de l'Esperit i amb el testimoni de Crist ressuscitat els apòstols i els missioners podran, en paraules de l’Antonio: “acostar-se els uns als altres, aprenent, sense imposar i respectant. Aleshores, veurem com l'Església no s'enfonsa sinó que surt reforçada i és més universal”.