Antoni Matabosch i Soler acumula saviesa i trajectòria dins l’Església. Aquest capellà de Barcelona nascut l’any 1935 ha tingut diversos càrrecs destacats com a delegat de Pastoral Universitària durant setze anys, delegat de l’Apostolat Seglar durant dotze anys, director de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona durant dinou anys, president de la Fundació Joan Maragall durant vint-i-quatre anys, delegat d’economia del bisbat de Barcelona, així com membre de grups ecumènics i de diàleg interreligiós. Ara, als seus 88 anys, acaba de publicar La penúltima paraula. Memòries per a una Església renovada, editat per Viena Edicions. Una obra que compila tota una vida que és reflex de tota una generació.

Home del Concili Vaticà II, de gestos polítics meditats, i amb tres referents clars com són Joan XXIII, el cardenal Martini, i el papa Francesc, Matabosch a les seves memòries regala veritables perles que deixen entreveure la persona per davant dels càrrecs. La primera homilia que va pronunciar va ser la del funeral del seu pare. Arenys de Mar és el seu primer amor pastoral. A Bossey es va convertir a l’ecumenisme de per vida, i defensa que la fe “es transmet no per normes, sinó per contacte, per osmosi d’una vida creïble”. Si un dia desapareix, apunta en el seu llibre, el trobaran a Roma.

Les seves memòries es titulen ‘La penúltima paraula’, en quin sentit?
Jo a tots els bisbes els hi he dit que ells tindran sempre l’última paraula, però que jo, i totes les persones, tenen la penúltima, no m’agrada dir sempre ‘sí senyor, sí senyor’. Jo obeiré el que toqui, però abans em sentiran i diré la meva paraula. Tots els cristians tenim la vocació, el dret, a ajudar a aquells qui han de decidir coses, perquè si no un es pot pensar que el mateix pensament és l’únic. Jo m’he discutit amb molts bisbes per coses, però després no he parlat amb ningú sobre el contingut de la discussió perquè al final el que decideixi el bisbe es fa.

A la introducció del llibre afirma que es va resistir sempre a escriure unes memòries.
Jo tenia dues objeccions per escriure memòries. Una, que hi ha memòries que són una auto exaltació i una autojustificació de tot el que un ha fet, i em feia por que fos això. La segona, que no tenia la percepció que pogués dir res interessant. El que penso ja ho havia dit en llibres, però sort que em van insistir molt i al final m’ha semblat interessant fer-ho.

Em van insistir, a qui es refereix?
En un primer moment són els meus amics Anna Ubach i Isidre Ferré qui em convencen per fer-ho en format d’entrevista. S’hi suma al grup Montserrat Tudela i Rosa Ribas. Tots cinc ens hem anat reunint cada mes per encaminar el projecte que al final no va ser en format entrevista.

Es reunien com per fer una mena de revisió de vida?
Sí. Jo fa seixanta anys que estic fent revisió de grup cada setmana amb diversos grups, i actualment segueixo amb grup de Professionals Cristians. Són grups que portem trenta o quaranta anys junts. Aquest llibre no hauria sortit així sense l’ajut i col·laboració d’aquestes quatre persones que em coneixen des de diversos punts de vista i m’han ajudat. Jo no havia escrit mai sobre mi, mai.

Llegint el llibre un descobreix parts sorprenents de la seva vida que potser la majoria desconeixen.
Sí. Jo el que he intentat és parlar de mi, però sobretot parlar de tota una generació a partir de la meva vivència. A través d’una vida es reflecteix un canvi a la societat i un canvi també en l’Església. Això és el que em va convèncer per escriure, poder reflectir tot el que podia, els estudis abans del Vaticà II, per exemple, també el Vaticà II. La nostra generació ha viscut molts canvis i la veritat és que hi ha molta gent que s’ha esforçat molt per seguir el Vaticà II, per fer un servei a l’Església i a la societat, i potser de vegades em preocupa que hi ha una temptació actual al restauracionisme. Si agafes la contraportada, hi ha un text del papa Francesc que és claríssim sobre això. Amb el Papa actual em sento reforçat, en línia amb el magisteri i amb el Vaticà II.

“No trobem valors evangèlics en un sol partit”, afirma en el llibre. Vostè va participar en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, va participar en l’Assemblea de Catalunya als anys setanta, i va votar en el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Tots els seus gestos polítics han estat sempre molt meditats?
A mi m’ha preocupat sempre fins a on cal que un capellà, o un bisbe, es comprometi amb la política. Cal comprometre’s socialment, en tot allò sobre els drets humans, en la prepolítica. Per això a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat m’hi vaig rumiar molt si anar-hi, i vaig pensar que calia fer-ho, tampoc sabia ben bé què faríem, però el fet em semblava molt important. Després això va tenir la continuïtat en l’Assemblea de Catalunya, on vaig col·laborar pels valors humans i de drets, fins que van començar els partits i llavors  ja no havia de fer una feina activa. Hi va haver algun partit que em va voler, però creia que ja havia acabat la feina activa en aquell moment i en aquell camp, i vaig dir que no.

Van venir després uns anys de repòs activista? Va fer un pas enrere?
Sí i no. Els caps de setmana després d’aquells anys els passava a la Trinitat. Era aleshores un lloc molt marginat i alhora molt polititzat. No vivia allà, però hi anava i estava amb grups de JOC, JOBAC, assemblees de veïns, participava en manifestacions i coses que pensava que calia fer. Una feina d’estar present allà on estàs.

Vostè ha tocat totes les tecles. Ha treballat el diàleg en profunditat en camps com l’ensenyament, el laïcat, la universitat, la cultura, i amb altres confessions.
Sí, en el llibre dic que l’única decisió grossa que he pres a la vida és la de fer-me capellà, i encara ha sigut una resposta al que em semblava una crida de Déu. La immensa majoria de les coses que he fet han estat perquè m’ho han demanat. Hi va haver un moment, ara no fa massa anys, que havia de compaginar coses tan diferents com ser delegat d’economia, ser director de l’ISCREB, i ser de la Fundació Joan Maragall. M’he anat acostumant a ser flexible interiorment i anat adaptant-me per trobar l’aspecte positiu d’activitat, de testimoniatge, d’evangelització en camps molt diferents.

Hi ha un concepte que penso que li escau i assenyala en el llibre quan parla de la seva època com a degà de la Facultat de Teologia. Diu vostè que va aprendre allà a ‘tenir cintura’.
Penso que sempre ens hem d’adaptar al lloc on et donen una responsabilitat. Quan jo era només professor de la Facultat més aviat era molt crític, molt rebel, un ‘pepito grillo’ que s’anomena popularment. En el moment que m’elegeixen degà de la facultat, que va ser per votació, vaig pensar que no podia fer només la meva, calia escoltar. Les responsabilitats, siguin votades o siguin donades, et canvien, i malament si vols ser sempre el mateix. Això ho vaig anar aprenent a poc a poc, perquè costa. Hi ha gent que de vegades això no ho entén i creuen, erròniament, que per ser amics cal afavorir-los quan un té una responsabilitat, i no pot ser.

També és vostè molt conegut per la seva trajectòria en el món ecumènic. Però al llibre explica una anècdota molt bona amb nou anys. Va apedregar una capella protestant gòtica?
Sí que és veritat, sí! Exemple de l’època en què em va tocar viure. Jo vaig tenir una conversió a l’ecumenisme. Passar de dir que són heretges, de tirar pedres perquè són dolents, a reconèixer en l’altre un veritable amic, també de fe. En tots els estudis anteriors al Vaticà II que vaig fer a Roma, dels protestants, o no em parlaven, o em parlaven malament. Passar d’això a descobrir un altre món va ser una descoberta. El que descobreixes és l’afecte dels altres i descobreixes també el diàleg. Un tema que em va entrar molt a dins amb l’ecumenisme -el del diàleg- i ho vaig poder aplicar, primer amb el diàleg ecumènic, després amb el diàleg amb la cultura, i posteriorment amb el diàleg interreligiós. Si alguna cosa és contínua a la meva vida després del Vaticà II és el tema del diàleg en profunditat. El tema ecumènic, que va ser el primer, em va anar acostumant a adaptar-me. Vaig estar tot un Màster a Ginebra amb persones de tot el món  i de trenta confessions diferents. Això et marca i et fa veure que l’altre té coses que t’ensenyen i que has de tenir en compte. Una altra cosa interessant per a mi és que mai he hagut de fer reflexions sol, sempre he tingut col·laboradors i gent ajudant. Sol pots aplicar una idea, però pot ser una idea equivocada. La gent m’ha anat, com en una escultura, modelant i ajudant.

Una de les seves reivindicacions de vida i també en el llibre és la de mirar més enllà de les parròquies i ampliar la mirada i acció pastoral fins als moviments i els grups.
Com he estat en àmbits que no són estrictament parroquials, com són el diàleg fe-cultura, l’ecumenisme, la universitat i l’ensenyament, m’ha ajudat a veure que a banda del món parroquial, on vaig ser al principi sis anys i vaig apreciar molt, hi ha també tot un àmbit funcional que és complementari a l’àmbit de la parròquia, i que engloba els moviments, les delegacions, i els secretariats. La parròquia ha canviat al llarg dels temps, però penso que encara no ha canviat prou i que ara cada parròquia no pot oferir tot el que se li demana que ofereixi.

Per això potser el bisbe el va posar en la Comissió per repensar el tema parroquial?
Hi vam treballar durant un any i mig en això, sí. Una de les coses que em saben greu és que coses que són molt importants s’han anat afeblint. El tema cultural, universitari, sap greu veure com està, i les parròquies si no es renoven i van confluint i ajuntant-se, per enfortir-se, acabaran tancant.

Encara pesa molt en l’organigrama eclesial ser rector de parròquia?
Són àmbits complementaris. Sempre he pensat que una parròquia que només es dedica a la vida sacramental, tot i que és molt rellevant, és una parròquia que s’anirà afeblint. Hi ha parròquies que tenen al voltant un conjunt d’activitats que fan que es reflecteixi després en la vida parroquial estricta. En canvi, hi ha parròquies i comunitats que es tanquen com castells o ciutadelles. Fer-se amb els meus, amb els que considero bons, no va enlloc, ser pocs i ben avinguts pot ser mortal a la llarga. Els primers apòstols eren dotze pobres homes que no devien saber ni llegir ni escriure. Van rebre l’Esperit Sant i van anar per tot arreu i construeixen una Església del no-res. En canvi, ara tenim escoles, moviments, espais, tenim tantes coses… i sembla que hem d’estar malhumorats i tristos. Això s’acaba, diuen! No m’ho sembla pas.

“Ser prevere no és fàcil, però és apassionant”, diu en el llibre.
Ho és, però no per dir això no soc crític. Si no coneixem i no tenim en compte que el món canvia i que l’Església a través dels temps ha fet tants canvis vas fent un cristianisme irrellevant. El Vaticà II era, com va dir Joan XXIII, “obrir la finestra perquè entrés l’aire”. Cert que si obres la finestra també et pots constipar, hi ha un risc, és clar, però  sovint cal equivocar-se per tirar endavant. El pitjor pecat és no fer res.

Una altra afirmació seva que apareix al llibre és: “Sense Déu i l’Evangeli no seria res, Déu m’ha acompanyat sempre”. Hi ha alguna crisi de fe a la seva vida?
No. Des de jovenet i fins ara una crisi de fe no l’he tinguda mai. He tingut una fe que ha anat evolucionant a partir dels llocs on he estat, però crisi no. Vaig tenir una crisi, i ho explico al llibre, en el seminari decidint si havia de ser capellà o no, però no és una crisi de fe sinó que és una pregunta lògica en aquell moment. M’hauré enfadat amb algun bisbe, m’haurà sabut greu algunes coses o moltes de capellans, laics, o moviments, però és natural, no?

I crisi amb l’Església?
No, no, crisi no, sí soc crític. Sempre he pensat que el cristianisme s’ha de viure en comunitat i en Església. Després quan veus que de vegades no funciona o t’encarreguen una feina de zero poden haver-hi problemes, anar massa carregat de coses, però la veritat és que ja m’agrada ser creatiu i fer equip amb gent. Jo tinc la penúltima paraula i després l’última la té qui l’ha de tenir.

Té alguna espina clavada per no haver fet alguna cosa? Ser bisbe, per exemple?
No he fet mai res per ser bisbe, potser més aviat el contrari! El que em sap greu potser és que avui hi ha un corrent relativament estès que al tema de la cultura i la universitat, que van molt lligats, no li donen la importància que se li hauria de donar. Tinc una espina clavada amb això realment. Passi el que passi crec que s’ha de treballar en aquests àmbits sempre. Veig que a la nostra diòcesi i en altres és un tema que ha decaigut.

S’ha sentit lliure dins l’Església?
Sí, perquè quan m’han encarregat coses no m’han posat explícitament límits. Alguna vegada sí, evidentment, però en general no.

Ha tingut vostè uns quants bisbes, de tarannàs diferents, i en èpoques diferents. Vostè ha viscut la caputxinada, la campanya ‘volem bisbes catalans’, ‘arrels cristianes de Catalunya’. L’Església ha perdut aquesta part activa de visibilitzar-se socialment?
Ens hem d’adaptar a l’evolució de la societat, però no ens hem d’adaptar a separar-nos de la societat i tornar enrere. La societat i la cultura és la que és, el que hem de fer és dialogar-hi. Quan hi ha una comprensió d’Església i de parròquia més de viure amb els teus, celebrar amb els teus, està bé, però et limita molt. Ara amb el papa Francesc es parla molt de l’Església en sortida, però ja Pau VIè parlava a Ecclesiam suam d’evangelització, no només de les persones sinó de l’ambient, de la cultura, i mira que fa anys d’això. Si féssim més el que diu el Papa actual faríem una Església més enfortida, més vital, més creient, més forta vivencialment i també més llançada cap enfora. Els cristians de vegades ni es veuen.

Les noves generacions desconeixen la història eclesial i el que s’ha fet fins ara?
Aquesta ha estat una raó important per fer les memòries, deixar constància del que hem fet una generació a través meu, perquè s’apreciï tot el que s’ha fet i el canvi que hi ha hagut, els esforços per evangelitzar i per fer una Església que està present en el món donant testimoni. Tot això ho ha fet tota una generació després del Vaticà II. Segur que ens hem equivocat en moltes coses, com passa a tot arreu, però almenys les ganes i la intenció hi eren, i em costa veure-les ara.

Si tingués vostè l’última paraula, quina seria?
Hahahaha! En el llibre al final poso un apartat de desig, el meu somni sobre l’Església de Barcelona. Em deien que calia mirar també al futur i no només al passat. Parlo allà de l’equilibri que s’ha de trobar entre dos extrems: espiritualitat i compromís; cristianisme i cultura; experiència i doctrina. També després hi ha tres pàgines de somni de Barcelona en concret. M’agradaria una Església compromesa amb l’Evangeli, amb la societat, una Església amb uns bisbes que siguin d’aquí tot i que sabem que no només cal que siguin d’aquí, i que també siguin més que bones persones.

Enllaç a l'entrevista original, apareguda a Catalunya Religió