L’any litúrgic s’inicia amb el temps d’Advent. Cada temps litúrgic connecta, si més no, amb una dimensió antropològica i la transfigura en una actitud teologal. L’Advent s’arrela en l’esperança, que el diccionari defineix com a “confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se. Tenir l’esperança d’una cosa”. Això no obstant a voltes l’esperança es confon amb optimisme o amb expectativa. Tenen alguna cosa en comú, però són ben diferents. L’expectativa és més aviat autorreferencial. Implica una projecció dels propis desitjos. Per això, em sembla molt suggerent el que diu Vaclav Havel: “Esperança no significa estar segur que alguna cosa sortirà bé, sinó tenir la certesa que alguna cosa té sentit, no importa quin sigui el resultat”. Per tant, la pregunta planera és: “Què espero?”.

Quan aquesta esperança s’obre a Déu esdevé virtut teologal. L’Església, en el seu itinerari litúrgic de l’Advent, concentra la seva mirada en tres moments claus: la primera vinguda y la darrera vinguda, així com el període entre aquestes dues vingudes. La primera es concreta en el naixement de Jesús a Betlem, memòria de la festa que estem a prop de celebrar en la diada del Nadal, el dia 25 de desembre. Els pessebres, el cant de les nadales, les trobades familiars... acostumen a crear un escenari vinculat a aquesta celebració.

Les llums dels carrers, les campanyes comercials, les pessebres vivents, les tradicions multiseculars li reforcen un to joiós i festiu. La darrera vinguda, la vinguda escatològica, es produirà al final dels temps. S’expressa a través de les imatges del judici final, que ha estat immortalitzat a través de l’art. La pintura més coneguda correspon a la de Micheangelo, a la capella Sixtina del Vaticà. Les preguntes de l’examen final estan recollides en el capítol 25 de l’evangeli segons sant Mateu: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm”.

La presència de Jesús no es redueix a l’inici i al final. Entre aquests dos períodes Jesús es fa present a través de la Paraula de Déu, a través de l’Eucaristia en la consagració del pa i del vi en el cos i la sang, a través de la comunitat (“on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20), a través dels pobres i dels exclosos, que passen fam i gana. Aquesta dimensió de l’Advent sovint es dilueix en la inconsciència. La primera i la darrera vingudes han concentrat més l’atenció al llarg dels segles. Les obres artístiques així ho reflecteixen.. La vinguda quotidiana és la més determinant des de l’òptica de la fe i de l’espiritualitat.

Encara en la millor de les situacions, acostumen a trobar-nos davant de la pregunta desconeguda en el temps de l’Advent. “Què esperem nosaltres?” és una pregunta molt important, bàsica, fonamental. Però la pregunta desconeguda és una altra i va més enllà. Revoluciona amb força la nostra vida: “Què espera Déu de tu? Què espera Déu de mi?”.” Si respons amb generositat aquesta pregunta, hauràs descobert una nova dimensió de l’Advent, sovint amagada. I la resposta vital que li donis et pot portar a horitzons imprevisibles.