La iconoclasia en l'abstracció i l'atonalisme. Schönberg i Kandinsky
El propòsit d'aquest treball ha estat assenyalar la relació entre les tradicions iconoclastes, tant la jueva com la bizantina, i les obres de dos autors que pertanyen a aquestes, crucials per a la comprensió de l'art contemporani. Això no vol dir que no hi hagi altres elements que hagin condicionat i fonamentat les obres d'ambdós, però pot afirmar-se que, en tots dos casos, la tradició religiosa que els alimentava suposa un element necessari sense el qual no seria possible la fonamentació que plantegen.
Les seves obres, amb pretensió de representar el fet sagrat, es construeixen mitjançant la via apofàtica. En el cas de Kandinsky, la mort de la figuració, la cosa sensible, que equival al que Hegel anomena la neteja, la purificació de tota particularitat que queda sotmesa a l'esperit subjectiu en el cas concret de l'artista. La idea és la unitat absoluta del que és universal i singular, de la naturalesa divina i la humana, que només pot donar-se de manera dolorosa, sacrificant el fet mundà, de manera redemptora i mortificadora a favor del que és universal.
El procés, per a Schönberg, en el sentit de la dialèctica negativa d'Adorno, és una cerca constant i estèril, que ha de mostrar la impossibilitat en si mateixa, des de la temporalitat. Aquest argument i aquesta impossibilitat, estan en relació a la tradició jueva, a les que Schönberg recolza tota la seva obra Moses und Aron, obra en la qual millor queden representats.
Allà mostra la qüestió sobre la paradoxa de la comunicabilitat-incomunicabilitat divina, no només a través de la temàtica, sinó a través dels seus elements formals. El sistema dodecafònic, incloent-hi en tota la relació intervàl·lica, dóna fe del que no pot escoltar-se, de la dissonància, d'allò que no es compren, sense recórrer a la referència a la tònica.