En una de les jornades que la Diòcesi de Menorca organitza anualment amb l'ISCREB es va comptar amb la ponència de Xavier Alonso Calderón, Doctor en política migratòria i membre de Cristianisme i Justícia. El professor va abordar el tema "Populisme i Democràcia des del punt de vista de la Doctrina Social de l'Església." La xerrada, sense dubte, va ajudar els assistents a prendre consciència de la importància de treballar junts per enfortir la democràcia davant les amenaces populistes que creen crispació, por i divisió arreu del món.

A l'inici de l'anàlisi cal que situem la por. Tenim avui molta informació sobre diverses crisis o canvis que conflueixen en el present, més informació que la que podem pair sense que ens descentrem. Normalment, els canvis a les nostres vides es produeixen de forma més gradual i lenta, i els païm millor. Psicològicament, no podem absorbir tan ràpidament tants canvis, canvis que modifiquen la realitat però també la nostra estabilitat emocional. Reaccionem, busquem seguretat, i ens sembla que la seguretat ens la dona una concepció simplificada de la nostra identitat nacional. Determinada concepció de l'Església Catòlica també pot ser "identitat" a la qual voler retornar. Aquest és el caldo de cultiu que dona pas a la narrativa populista, que no és res aliè a nosaltres, és una forma d'esperança equivocada que emergeix de nosaltres mateixos. Passem, sense adonar-nos-en, de pluralistes a maniqueus. De fet, els cristians n'estem advertits. Sant Pau, a les cartes a Timoteu, l'adverteix de doctrines diabòliques i incorrectes a les quals estem temptats d'acostar-nos "cercant qui ens afalagui les orelles". "Compte amb els entabanadors!", ens diu. Els canvis, intensos, i que ens fan patir en excés quan convergeixen, són sobretot els tecnològics, els demogràfics, els culturals, i les crisis econòmiques.

La narrativa populista és política: vol el poder. A les democràcies parlamentàries, un cop aconseguit el poder, tractarà activament de laminar el conjunt d'institucions que la formen, i controlar tots els mecanismes de participació i representació i reduir-los, negant o reprimint les minories que fan que siguem el que som: plurals i complexos, lingüísticament, ideològicament, ètnicament. A Espanya, al llarg dels darrers anys, diversos autors han pogut identificar trets clarament populistes a Vox, Podemos i a alguns partits nacionalistes catalans. Però podem trobar trets populistes a tots els partits, alhora que qualsevol opció política em sembla compatible amb l'experiència de viure cristianament. També hi ha qui hi veu coses positives, per exemple, que el populisme ajuda a retornar la política al carrer. "Populisme" ve de "poble". Com que la política ha anat cap a les institucions, s'ha cosificat, s'ha tornat massa professional, el populisme recupera representativitat real perquè torna a connectar amb la base, amb reivindicacions reals.

Però la vida –individual i social- no és simple sinó cada cop més complexa. Reduir la complexitat és negar la realitat. Diversos autors ho afirmen i ho demostren (Teilhard de Chardin, Ralf Dahrendorf...). Però el populisme, en deformar la veritat, ens degrada: som pitjors votants, pitjors ciutadans, perquè abans discerníem, abans distingíem, abans dialogàvem més, abans llegíem en fonts més diverses, i ara no.

Com a cristià crec que cal oferir dues perspectives: què hem de fer, políticament, i què hem de fer amb la por. Pel que fa a l'acció, la Doctrina Social de l'Església deixa clar que la prioritat és la dignitat de la persona i el bé comú, i aquí la nostra participació política, al costat de la resta de sectors de la societat, és imprescindible. Els cristians rebem un mandat de sostenir la democràcia i de millorar-la. Potser ens caldrà actuar contra les dictadures, o contra els excessos del populisme. Ens tocarà denunciar, arriscar-nos, i compte!, perquè la denuncia és molt difícil i molt dura, segurament la part més dura. Tant en democràcia com sota una dictadura, la vida cristiana no sempre és fàcil i hi pot entrar en contradicció. Certes decisions polítiques, confrontades amb els valors de l'Evangeli, poden portar-nos a situacions difícils, no sempre ens hi podem adaptar o estar conformes: No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior (Romans, 12,2). Apel·lem també a la humilitat, la qual, en aquest context, ens fa veure que les democràcies no són perfectes i que els populismes ens aporten també diagnosis encertades de problemes socials que tenim. S'han de mirar també les veritats dels altres.

I, finalment, què fem amb la nostra por, aquella que dona pas als populismes? És clar, tenim a l'abast molts recursos personals, diàleg, psicologia, exercicis espirituals, maduració i coneixement d'un mateix... Però afegiria que, sobretot, tenim la pregària. La pregària no és només demanar al Pare, és també escoltar-se'l, és també habituar-se al silenci. I el silenci és també no tanta informació indiscriminada. Filtrar-la millor. Llegir millor, llegir menys, escoltar millor. La pràctica del silenci seria la porta a una activitat intel·lectual i emocional molt més fina, més convenient. I una porta a l'esperança. Sense el silenci, amb el soroll, l'esperança, també l'esperança política, s'enterboleix, no es renova, no s'actualitza.