Teologia i feminisme: dos termes que semblen tenir (molt) poc en comú. D’entrada perquè habitualment la teologia no forma part de la vida quotidiana, per a la immensa majoria és quelcom que interessa només a uns quants especialistes, homes per descomptat, que es pregunten per qüestions tan obscures com la naturalesa de Déu. Se la considera una disciplina difícil, enrevessada, llunyana de les nostres vides. Per altra banda, el mot “feminisme” aquí provoca encara un cert recel per la seva dimensió reivindicativa. Cert, el feminisme reivindica, és a dir, demana un dret que li pertany al col·lectiu que defensa: la meitat de la humanitat, silenciada i desdenyada per segles d'opressió i limitacions en els seus drets. Aquesta reivindicació, pel que estava en joc no ha estat pacífica i ha tingut també episodi dramàtics, com les mobilitzacions que reivindicaven el dret al vot femení allà pels anys ’20 del segle passat a Anglaterra, evocats per la pel·lícula Sufragistes. Tot i ser fonamental per l’evolució de la consciència social col·lectiva, el moviment feminista ha arribat a ser objecte fins i tot de ridiculització en nom de l’actual “igualtat d'oportunitats”; però no podem negar que aquesta “igualtat” massa sovint és només aparent.

Superar els estereotips ens ajuda a entendre que la relació teologia-feminisme pot ser enormement fructífera, ja que la unió d'aquestes dues realitats aparentment hostils entre elles pot donar lloc a mirades innovadores per a la nostra vida, tan personal com col·lectiva, tan espiritual com social. Si entenem la teologia com una reflexió que planteja preguntes sobre qüestions presents des de sempre en tota persona; si entenem que intenta donar-hi respostes proposant models i metàfores per parlar en un llenguatge entenedor de la realitat de Déu i de la seva relació amb el món... aleshores entendrem que aquesta reflexió ha d’incloure –activament i passiva– tothom, també

aquella meitat de la humanitat que durant segles no ha tingut veu. Donant espai a noves preguntes i noves respostes.

En tractar un tema partim sempre d'una pregunta. El “com” es formula la pregunta condiciona el “com” es dona la resposta. I les preguntes es fan, o no, en relació al context social-cultural en què hom està immers. Durant segles la teologia –concebuda, elaborada i expressada des d'un punt de vista masculí– s’ha desentès de les qüestions que concerneixen l’experiència de les dones; però avui emergeix de manera imperiosa la necessitat de formular noves reflexions que treguin a la llum la problemàtica i el compromís amb un àmbit d'experiència fins ara silenciat, el de les dones. Com que la teologia és una construcció que sorgeix de la creativitat i la responsabilitat exercides en un context determinat, és sempre parcial, no universal, diversificada, plural; sorgeix de contextos particulars i s’ha de mesurar amb aquests mateixos contextos. En aquest sentit, la possible connexió de la teologia amb el feminisme apareix molt més evident, i també més necessària.

La teologia cristiana feminista (TF) considera que durant segles la teologia s'ha formulat des d'una perspectiva exclusivament masculina; per això l'estimula a superar aquest límit, perquè la realitat de Déu, que no és ni home ni dona, es pugui expressar de maneres més inclusives, en les que tots els éssers humans es puguin reconèixer. Diu la teòloga Elizabeth Johnson: «la teologia feminista és la reflexió sobre Déu i sobre tots els éssers a la llum de Déu, una reflexió que valora la genuïna humanitat de les dones alhora que denuncia i critica la seva persistent violació a través del sexisme com a paradigma omnipresent de relacions injustes»[1]. Així doncs la intenció de la TF és buscar, a la llum de l’Escriptura i la Tradició, una forma alternativa d’ordenar la nostra realitat i el nostre món perquè sigui menys perjudicial per als éssers humans, la natura i finalment tota la creació. Amb paraules de la teòloga Mª. Amparo Huguet, «la finalidad práctica de la teología feminista estriba en que sean borradas todas las situaciones de discriminación, para lograr la igualdad»[2]. És evident doncs la filiació de la TF de la teologia de l’alliberament.

Els eixos fonamentals de la TF són: a) hermenèutica de la sospita –es qüestiona la comprensió de la realitat centrada en el baró com a norma de la veritable humanitat[3]–; b) opció per relacions mútues en lloc que jeràrquiques –circularitat i interdependència són els paradigmes interpretatius de la realitat–; c) èmfasi en l’experiència –«no una experiencia individual aislada y subjetiva, sino una experiencia comprendida en un grupo, en una situación cultural»[4].