L’espurna que encén la flama de la tesina és la lectura d’un article a La Vanguardia (PLAYÀ MASET, Missa per a agnòstics, 26 maig 2019) en què es descriu una iniciativa que té lloc a la parròquia de Santa Anna a Barcelona i que, tal com recull el titular periodístic, algunes persones anomenen missa per a agnòstics.

Aquesta iniciativa té com a objectiu acostar la doctrina catòlica a persones que no presenten una pràctica religiosa continuada o bé que estan en fase de recerca espiritual. Amb aquesta finalitat, la celebració eucarística es presenta amb algunes característiques diferencials com ara un cuidat joc de llums, la disposició dels assistents al voltant de l’altar, una especial cura de l’acompanyament musical, un èmfasi especial en l’homilia, així com l’ús de pantalles que mostren imatges i lletres de les cançons i pregàries per facilitar-ne el seguiment.

A partir de les dades anteriors, em vaig plantejar dues qüestions: la primera, explorar quins són els límits de la litúrgia catòlica que poden afavorir aquell desig que expressa el proemi de la constitució Sacrosanctum Concilium quan manifesta que la seva intenció és «promoure tot allò que pugui contribuir a la unió de tots aquells que creuen en Jesucrist i enfortir allò que serveix per convidar tots els homes al si de l’Església». La segona qüestió, necessàriament enllaçada amb la primera, consisteix a analitzar en quin tipus de societat ens trobem en el fet que aquesta crida que fa la Sacrosanctum Concilium resulta en l’actualitat probablement peremptòria.

De l’encavalcament de les dues anteriors qüestions hauria de brollar un mapa dels camins i les fites que la Sacrosanctum Concilium, amb el seu desenvolupament posterior, ens ensenya perquè l’individu contemporani pugui sentir-se convidat al si de l’Església.