No parlem de cristians pocs formats, doncs alguns són doctors en filosofia o teologia, ni tampoc de gent poc compromesa ja que viuen una vida de fidelitat a la seva vocació de servei a la comunitat, dins el si de l’Església. Què els porta a iniciar aquesta dura aventura? Com la viuen al llarg de la seva vida? Quins criteris de discerniment fan o podem fer servir nosaltres per estar segurs de que es tracta realment d’una Doble Pertinença Religiosa i no d’un miratge? 

Per intentar donar resposta a aquestes preguntes, la present tesina cerca d’explicar primerament que s’entén per identitat religiosa cristiana, què és i que no és; veure si la resposta és una definició unívoca o plural. A continuació es centra en el significat i els camins que porten a la Doble Pertinença Religiosa. Si aquesta és el resultat de la crisis general de valors i creences que estem vivint, i que algunes autoritats religioses associen a l’afebliment de les nostres senyes d’identitat religiosa, o hi ha raons sòlides, antropològiques, filosòfiques o teològiques que l’avalin.

Seguidament entra a valorar les possibles conseqüències de la DPR, passa revista a les crítiques que se li fan (eclecticisme, sincretisme, relativisme, utopia) i a les possibles avantatges (acceptació de les diferències, aprofundiment en la pròpia fe). El marc mental que permet la DPR és el Pluralisme religiós, que descansa en una visió plural de les per sones, les societats i les cultures. La tesina examina les actituds que hi podem trobar davant aquest fenomen, destacant sobretot les aportacions positives de les Conferències Episcopals de l’Església de l’Àsia que defensen les bases teològiques que donen suport a un paper més actiu de l’Esperit Sant que, a la seva vegada, permeten una Eclesiologia més trinitària i una visió més oberta i plural de la missió. 

La tesina acaba amb unes seria de conclusions específiques sobre la DPR i unes més generals sobre el pluralisme religiós.