És temps de somiar i jo confesso que jo també he tingut un somni; he somiat, una Església tan maca, tan perfecte, tan fidel al missatge de Jesús, tant com a mi m'agradaria que, al despertar m'he adonat que aquesta Església, gràcies a Déu, no existeix enlloc perquè, en cas de ser així, jo no hi cabria. Però sense somnis no és possible albirar el futur i mantenir la il·lusió en la marxa vers allò que desitges. Crec que hi ha una sola Església, la Institució de la qual a mi m'agradaria que fos d'una altra manera, però és com és i és la que jo estimo. I, perquè l'estimo, m'atreveixo a dir unes paraules sobre els reptes que té al davant i que esperem que aquests es vagin acomplint perquè després ja en vindran uns altres. L'Església és històrica i dinàmica, dèiem, i tots els batejats, de tota l'escala piramidal: color, raça, llengua, sexe, nació, en som responsables, cosa que el Sínode ens ho recorda contínuament perquè la sinodalitat ha de ser l'estil i forma de ser de l'Església, com el Papa ha repetit. Amén.

Els reptes són molts, per citar-ne alguns:

• Revisar el Codi de Dret Canònic, si és que volem de veritat una Església sinodal. No hauria de ser un entrebanc

• L'atenció preferencial als pobres, que es fes més visible institucionalment

• El centralisme jeràrquic i patriarcal, al costat del clericalisme

• Una eclesiologia i una organització eclesiàstica, que no acaben d'encaixar en aquest món que va caminant vers la democràcia (per dolenta que encara sigui) un món del qual ja ha deixat de ser-ne l'àrbitre

• I per no allargar-ho més, el repte del feminisme que l'Església institucional no sap com encaixar amb la justícia que li pertoca.

D'aquest últim és del que n'hem de parlar aquí des de diferents vessants:

• Ministeris, que és dels més importants, i que fa més por a la jerarquia

• la recepció eclesial de la teologia feminista al costat de la teologia tradicional,

• del feminisme cristià en la comunitat eclesial, en les parròquies

• i tot el que pugui dir en aquest petit espai de temps estarà sota l'aixopluc de l'esperit del Sínode i de l'esperança nostra posada en l'Esperit Sant que ha d'il·luminar tota l'Església.

Ens movem en una Església sinodal definida com "Una Església que escolta, [...] tothom escolta els altres i tothom escolta l'Esperit Sant i n'hem d'esperar una "escolta recíproca" entre tots els membres del "poble de Déu", és a dir, escoltar, dialogar, discernir, proposar, convertir-nos, canviar..., perquè "En una Església sinodal, que anuncia l'Evangeli, tots "caminen junts", i ens preguntem quins passos ens convida a fer l'Esperit. Tota la pastoral que fem en aquests temps, ha de situar-se en aquesta línia. No serà fàcil.

La primera cosa que s'imposa, ja des d'ara, albirant una Església del futur, és el diàleg amb el "poble de Déu" que també ha de ser protagonista i subjecte actiu en la renovació de l'Església, com no es cansa de repetir el papa Francesc i es va repetint també en tots els comentaris.

I abans de mirar el futur, i parlant de les dones, val la pena donar un cop d'ull i preguntar-nos on som ara, on som visibles, quin és el punt de partida perquè no venim del no-res, el Vaticà II no va passar sense conseqüències i nosaltres, homes i dones que som aquí, en som hereus.

Certament, a causa dels anys que tots plegats sumem, però sobretot d'uns anys en què hem anat aprenent, a vegades manifestant-nos al carrer, a vegades més tímidament, que no som un ramat d'ovelles de cap pastor temporal, sinó subjectes actius que avui ja no ens creiem tot allò que abans ens havien dit que era pecat; que laics i laiques fa anys que anem conquistant el nostre lloc a la societat i a l'Església, que els bisbes ja no ens fan por, que pensem per nosaltres mateixos i som capaços de dir "no"! El que hem de vigilar, però, és allò que ens van ensenyar de joves, quan jo era a la JIC, que llençant l'aigua bruta de la palangana no llencem també la criatura. En aquells moments els bisbes ja es miraven els canvis amb por.

Per això que, voler situar-nos, ens exigeix aplicar una idea que m'ha suggerit els subtítols d'una lectura de Ramon M. Nogués: hem d'avançar amb coneixement i saviesa. Coneixement perquè la realitat eclesial és molt més universal, complexa, humana i profunda i no es pot comparar amb un partit; i saviesa com a do de l'Esperit que, en l'anàlisi, ens ajudi a destriar el que és fidelitat a l'Evangeli, del que és la palla que ens aparta de la veritat del que és l'Església i de la seva missió en el món d'avui. Mirem-ne unes pinzellades per a saber on som i cap on anem, referit al futur de les dones en l'Església.

Aquest és un fragment d'una conferència realitzada dins del cicle "Dones a l'església" per l'Escola de Teologia del Maresme (Mataró), on l'ISCREB hi col·labora. Podeu llegir aquí la ponència sencera.