La conferència «Cos i moviment simbòlic: aportacions de la psicologia junguiana en el treball clínic de la Dansa Moviment Teràpia», presentada per Yudit Méndez, va explorar com la Dansa Moviment Teràpia (DMT) uneix alguns conceptes de la psicologia junguiana amb el treball psico-corporal, posicionant-se com una eina terapèutica que va més enllà del tecnicisme de la dansa i de l’entreteniment. A Espanya, aquesta disciplina compta amb més de dues dècades de trajectòria, encara que els seus inicis es remunten als anys 40 i 50 als Estats Units i Europa, on van sorgir les pioneres que van començar a fusionar diferents marcs teòrics, sobretot de la psicoanàlisi, amb l’ús terapèutic del moviment i la dansa. Mary Whitehouse, gràcies a la seva experiència rebent psicoteràpia, va ser la primera que va investigar i escriure sobre la unió de la psicologia analítica de Carl Jung amb la dansa, i va donar nom al seu mètode: «Moviment en profunditat» (més endavant, «Moviment Autèntic»).

A la conferència es va mencionar l’interès primerenc que Jung tenia pels afectes com a pont entre el cos i la psique, fet que el va portar a observar curosament els fenòmens motors inconscients dels seus pacients. Es va explicar, també, que Jung mateix considerava que, en la seva tècnica d’«Imaginació activa», la dansa i el moviment corporal expressiu eren una de les nombroses vies per donar forma a l’inconscient. Jung observava i fins i tot repetia els moviments espontanis i característics dels pacients més tancats, com una via per establir empatia i connexió amb ells.

Inspirada en aquestes idees, Mary Whitehouse, en el seu mètode del Moviment Autèntic va incloure diversos conceptes junguians, com la funció transcendent dels oposats i la imaginació activa en moviment. Amb aquesta tècnica feia que els participants es moguessin amb els ulls tancats, seguint impulsos interns, mentre un «testimoni» —que posteriorment es convertiria en el terapeuta, els acompanyava des de l’observació—. A partir d’aquí, desxifrarien conjuntament les associacions de les imatges simbòliques, sensacions físiques, idees i emocions que apareixien en el procés.

Méndez va explicar també com la DMT es va nodrir en els seus orígens de tres pilars fonamentals: l’ús simbòlic del moviment, present des dels inicis de la humanitat; els aspectes creatius i d’improvisació de la dansa moderna; i les eines d’observació i anàlisi psicològica del moviment sustentades en diferents corrents psicoterapèutics, inclosa la psicologia analítica. 

La DMT treballa amb la unitat ment-cos-esperit i amb la relació interpersonal en un marc terapèutic, i permet treballar amb el cos com a vehicle d’expressió emocional i exploració simbòlica. Per exemple, tècniques com el mirroring, l’empatia kinestèsica i la sintonització emocional fomenten la connexió terapeuta-pacient mitjançant la rèplica de moviments i faciliten la comunicació verbal i no verbal fins i tot en casos greus, on el llenguatge verbal és difícil.

Durant la sessió, Méndez va proposar un exercici que Mary Whitehouse utilitzava per investigar el concepte junguià de la funció transcendent dels oposats des del cos. A partir del moviment de mans i braços, els participants van comentar algunes de les associacions simbòliques que els havien vingut al cap. Alguns van associar l’esquerra amb la «delicadesa» i la dreta amb la «força», i va evocar-se una pintura de Rembrandt. És a dir, van connectar amb experiències personals i amb referències culturals, fet que evidencia com des del moviment es poden rescatar imatges simbòliques que s’utilitzen com a metàfores dins del procés terapèutic.

Les diferències entre la DMT i activitats com classes de ball són notables. Mentre que en la dansa tradicional es prioritzen la tècnica i l’estètica, la DMT se centra en un procés terapèutic íntim, amb sessions de pocs participants (1-8 persones) i terapeutes capacitats tant en dansa com en psicologia. L’objectiu no és aprendre a ballar, sinó facilitar l’autoexploració, l’autoconeixement i la transformació personal.

L’enfocament junguià de la DMT s’aplica a diversos col·lectius i situacions, com la teràpia de parella, on els moviments en duo permeten explorar dinàmiques de la relació. També s’utilitza per integrar oposats dins de la personalitat i treballar amb imatges arquetípiques. La connexió amb el cos, fins i tot en persones amb mobilitat reduïda, inclou el treball amb ritmes interns, respiració i estats emocionals, elements fonamentals en el procés terapèutic.

A més, Méndez va destacar com el simbolisme en la dansa ha estat present en múltiples cultures i èpoques, fet que connecta la DMT amb la història i la mitologia. Va mencionar com les obres de Joseph Campbell il·lustren el poder del moviment en diferents cultures per a transmetre significats profunds i universals, una idea que és central en el treball de Jung i els seus seguidors.

El tancament de la conferència va recalcar la importància d’integrar mètodes expressius en l’àmbit terapèutic. La DMT, en ser una teràpia que utilitza el moviment i la paraula com un procés per promoure la integració emocional, cognitiva i física de l’individu, permet emprar l’art com un camí per aconseguir la transformació i l’autoconeixement.