El P. Cebrià M. Pifarré i Clapés, monjo benedictí del Monestir de Montserrat, ens ha deixat en la vigília de l’Epifania del Senyor d’enguany. Que reposi en la pau del Senyor. Nosaltres aquí ens hem quedat una mica més orfes…

Una mica més orfes… del seu mestratge de vida, aquell mestratge davant del qual et sabies comprès i valorat com cal des del teu interior fins i tot al preu de no valorar-se ell mateix. Mestratge de vida pouat a l’evangeli i que amb finor i serenor et sabia acompanyar i conduir si calia en la vida. I amb amor!

Una mica més orfes… de la seva saviesa, aquella saviesa tan humana forjada a la radicalitat del desert espiritual i del cenobi conventual, aquella saviesa filla del treball silent i constant, abnegada i exigent. Un mestre espiritual!

Una mica més orfes… de la seva profunda intel•ligència, adquirida i treballada, sempre insatisfeta, sempre delerosa de créixer.

Una mica més orfes… de la seva paraula, predicada, ensenyada, parlada, escrita, callada, sàvia, sempre dialògica. A l’ISCREB ho sabem i ho agraïm infinitament.

Una mica més orfes… d’ell, “pare de l’església”, profund coneixedor i estimadors dels “Pares de l’Església”, pare del desert i de l’assemblea litúrgica, de la comunitat i de la vida. Ens n’ha deixat una obra mestra, catalana, nascuda ja clàssica. Extraordinària!

Una mica més orfes… cosa que vol dir que ara ens correspon ser una mica més “pares” perquè n’hem estat una mica fills, deixebles, amics, germans…

Les seves exèquies es van celebrar l’endemà de l’Epifania. Déu mateix s’ha tornat a donar a conèixer una mica més. Des d’aquí agraïm a Déu la seva vida i li demanem que li doni la Vida, amb or, encens i mirra. In pace