El discurs teològic és desafiador, sorprenent i sorprès, perquè parlar d'allò que va més enllà del contrast suposa apuntar-se tant a la necessitat del desafiament com a sorpresa que hagi estat possible aquesta necessitat. Per a fer-nos una idea d'això, és necessari que ens situem en l'àmbit on la sorpresa i el desafiament poden donar-se: l'àmbit del contrast. 

La primera part d'aquest treball descriu el contrast com la manera en què la realitat espacial i temporal se'ns dona i podem anomenar-la. Així com no podem percebre el moviment com a tal si no és en referència a un punt fix, és a dir, sense estar vinculat d'alguna manera a allò que no és, cada element de la realitat espaciotemporal adquireix la seva concreció en contrast amb el fons que no és aquest element. Ara bé, el contrast no consisteix únicament en l'aparèixer de cada element en la seva concreció distintiva, sinó que també és generador de tensió, ja que nosaltres mateixos ens fem en el contrast: el "sí" al nostre jo futur és un constant "no" al jo present, encara que impossible sense aquest. L'acció entra així en escena, mostrant la importància de les qüestions de l'ètica i del sentit en l'àmbit del contrast. Però podem assegurar que el bé perseguit per la millor de les accions mai causarà malament? Per ventura els nostres esforços no estan condemnats a finalitzar amb la victòria del segon element del binomi de contrast vida/mort?

La Puresa, a la qual apunta la segona part del treball, apareix com a resposta a aquestes qüestions: un Bé pur, previ a les intencions i al contrast amb el malament, com a aliment d'accions que desafien al pes de la tensió del binomi vida/mort. 

Teologia com a discurs del desafiament fonamentat en la Puresa, això no obstant també de la sorpresa -descrita en les conclusions- que hauria de produir-nos el fet que el Sí pur de Déu, el Sí de l'inexpressable "abans" dels contrastos, hagi creat per a ells temps i lloc.