M.Teresa, per a què és important el diàleg interreligiós?

En l’àmbit teològic, el diàleg interreligiós ha experimentat un desenvolupament decidit, i ha avançat des de mitjan s.XX. En el camp de la teologia catòlica, una mostra d’això és el naixement de la teologia de les religions on s’aborda la qüestió de la relació del cristianisme amb les altres religions.

Però, des de l’entrada del s.XXI, la situació mundial ha experimentat una escalada creixent de conflictes, d’abast global, marcats pel terrorisme i el fanatisme religiós. L’atac terrorista de les Torres Bessones és l’exponent més clar d’això. Mai, havien estat els pobles, les cultures i les religions tan a prop els uns dels altres, pel desenvolupament de la tecnologia i els mitjans de comunicació, dins d’una situació real de pluralisme religiós de les nostres societats. Això no obstant mai, tampoc, s’havia fet tan evident i conflictiva la complexitat de les relacions interreligioses.

En aquest marc globalitzat, el diàleg interreligiós ha passat de ser una qüestió acadèmica i d’experts, a un tema vital que afecta la convivència de milions de persones del planeta.

El s.XXI ha nascut amb una marcada urgència de cerca, de trobada i de diàleg, de relacions noves entre tots els creients de les religions per a revertir aquests conflictes i construir un món on Déu pugui fer-se present. És necessària la resposta a la pregunta i sospita latent del significat positiu de les religions pel futur constructiu de la humanitat.

Immersa en aquesta realitat, hi és l’església i la seva missió en el món. En el nou context de pluralisme religiós, l’església està cridada a continuar la seva missió de fer a Déu present en aquest món. Això, no ho podrà fer sense obrir-se a la missió del diàleg interreligiós per camins nous, des de la novetat de l’Evangeli, amb tots els seus creients de les religions. Hi ha una set de fraternitat, d’unitat i comunió en molts cors de la humanitat d’aquest segle XXI a la que Jesús de Natzaret continua oferint una resposta. És el desafiament de l’església, el fet de poder oferir-la fidel a la seva identitat i missió d’anunciar la salvació donada per Crist per a tots.  

Què aporta el Papa Francesc en aquest sentit?

La primera novetat de Francesc està en el fet de ser algú a qui s’ha de veure, no només escoltar, o llegir els seus escrits. Hi ha en la seva gran força comunicadora d’on precedeix sempre els gestos, com llenguatge simbòlic carregat de missatge clar al que secunden les paraules que l’expliciten verbalment. És aquest un distintiu del seu pontificat en general, i molt present també en tots els seus viatges i trobades interreligioses, la matèria on basem el nostre estudi. Francesc no “parla sobre” el diàleg interreligiós, ell comunica de forma eficaç el diàleg interreligiós.

Són gestos i paraules capaces de gestar relacions noves de germans entre els creients de les religions, que parteixen de la proximitat humana entre ells per a cercar plegats camins d’unitat des de la diversitat de la identitat pròpia i obrint-se, així, a la realitat del món i de les seves ferides per a col·laborar a la seva construcció.

El que a primer cop d’ull es podria percebre com a manca de fonament teològic, aquests gestos i paraules, constitueixen, en realitat, la base d’una fecunda reflexió teològica que ens condueix al nucli de misteri cristià: l’encarnació de Déu en Jesús de Natzaret. Gest primari de Déu, encarnació del seu Amor a tota la humanitat a través dels seus gestos i paraules. Amb la seva Encarnació i Misteri Pasqual, Jesús ens ha obert aquest camí nou de relacions de germans cap el Pare en l’Esperit.

Les relacions de germans, per tant, que Francesc està proposant és la categoria cristiana essencial, humana i teològica, en continuïtat amb la dinàmica encarnacional de Crist, en total fidelitat al misteri cristològic, teològic i antropològic de la fe cristiana, des d’on poder donar passes reals que ens facin avançar en el camí actual de diàleg interreligiós. Des d’un diàleg entès com a relacions de germans, les quatre maneres tradicionals d’entendre el diàleg interreligiós: la vida, les obres en pro de la justícia i la pau, el nivell teològic dels experts, i l'espiritualitat, troben la seva sinergia, la seva cohesió i dinamisme vitalitzador. Francesc està aportant esperança i futur pel diàleg interreligiós que els homes i dones del s.XXI estan necessitant.

Com pot ajudar el diàleg interreligiós a millorar la cohesió social en el món?

Francesc parla molt clar: no és només qüestió de ser tolerants per a superar els conflictes del terrorisme, i fanatisme interreligiós que afecten la convivència dels pobles en l’actualitat. La tolerància basada en una mirada individualista i relativista, com a concepte i com a actitud, es mostra ineficaç per a apropar les persones implicades a la construcció d’un món en aquesta era global.

És necessària una conversió interior, fruit de la súplica orant, que s’encarna en una mirada nova cap a l’altre diferent en la seva identitat que faci possible una relació constructiva i pacífica entre els éssers humans i les seves creences en l'àmbit social i global. I això és real, quan ningú ha de renunciar a la seva pròpia identitat religiosa sinó que la pot viure com a un camí de germans, on la unitat no és uniformitat, i la diversitat no es trenca, sinó que es converteix en acollida oberta i sincera de l’altre diferent. És un camí lent i llarg on importa més el procés que el resultat, on la compassió sempre podrà tenir la darrera paraula davant dels reptes diaris. És el camí humà on, en definitiva, Déu pot seguir manifestant la seva presència i acció salvífica en l’avui de la nostra història.

El diàleg interreligiós és la tasca fonamental que els creients tenen davant seu en aquest s.XXI, davant la realitat patidora i les ferides del nostre món. I aquesta tasca és la que Francesc ens convida i crida a fer a tots els creients: “que una oració pugui adherir-se plenament a la voluntat de Déu, el que desitja que tots els homes es reconeguin com a germans i visquin com a germans, formant una gran família humana a l’harmonia de la diversitat (I Audiència Interreligiosa a la Plaça de sant Pere, 28 d’octubre de 2015, davant els representants de totes les religions.)

La missió del diàleg interreligiós és “inclinar-se amb compassió i tendresa davant la humanitat dèbil i necessitada… apropar-se a tots els que viuen en situacions com la malaltia, la discapacitat, la pobresa, la injustícia i els resultats de conflictes i migracions: aquesta és la trucada que ve del cor de cada tradició religiosa. És l’eco de la veu divina que parla a la consciència de cadascú, convidant a superar el replegament sobre un mateix i obrir-se, obrir-se a l’Altre per sobre nostre, que truca a les portes del cor, obrir-se a l’altre que està al costat nostre i que pica a la porta de casa nostra demanant ajuda i atenció… que les religions siguin sis de vida i que portin la tendresa i la misericòrdia de Déu a la humanitat ferida i necessitada, siguin portes d’esperança, que portin a tirar els murs erigits per l’orgull, i la por” (trobada interreligiosa del Jubileu de la Misericòrdia, 3 de novembre de 2016).