General

Preparem els camins del Senyor a través del desert

Aquesta setmana, amb el Dimecres de Cendra, iniciem la Quaresma, un temps que ens convida al silenci i a la pregària per recentrar-nos en Déu. Durant aquests 40 dies, ens retirem al desert, seguint l’exemple de Crist entre el seu baptisme i l’inici de la seva vida pública. En aquest esperit de recolliment, rellegeixo amb atenció la magnífica carta de sant Jeroni a Heliodor, en què l’exhorta a abandonar el món i tornar al desert.

L’any 370, un grup de fidels va seguir Jeroni fins a l’Orient Pròxim per portar una vida eremítica. Tanmateix, malgrat les pregàries del sant, un d’ells, Heliodor, va decidir no romandre-hi i va preferir viatjar a Jerusalem i després a Itàlia. Sant Jeroni, entristit per la seva elecció, li va escriure una carta impregnada de tendresa i fermesa, instant-lo a allunyar-se del món per lliurar-se únicament a Déu, la seva veritable riquesa.

Afanya’t a venir” -li escriu-. No vull que recordis les privacions passades; el desert exigeix homes despullats de tot […]. Tu que creus en Crist, creu també en les seves paraules: “Busqueu primer el Regne de Déu, i tot això us ho donarà de més a més.” No has de portar sarró ni   bastó; prou ric és qui és pobre amb Crist.

Per a sant Jeroni, el desert és una terra de foc on l’existència, tal com es coneixia abans, es consumeix i desapareix. Paradoxalment, també és un lloc de regeneració: allà mor l’home vell, deixant enrere la seva vida anterior, i de les seves cendres neix l’home nou, capaç d’acollir i assaborir la Presència de Déu en la solitud i el silenci. Aquest renaixement, fruit de la purificació i la conversió, és precisament l’objectiu de la Quaresma.

Certament, tot i que sant Jeroni veia la fugida al desert com una ruptura radical i definitiva amb el món, no tots estem cridats a convertir-nos en eremites o monjos. Tanmateix, cadascun de nosaltres pot buscar una presa de distància saludable davant el ritme frenètic de la vida quotidiana per crear dins seu una cel·la interior on pugui acollir Déu i dialogar amb Ell.

El despreniment de les coses materials no es fa sense lluita. Aquest temps de recolliment marca l’inici d’una batalla interna, perquè, encara que vulguem allunyar-nos del món, el seu esperit continua habitant-nos a través d’innombrables preocupacions i distraccions a les quals sovint donem més importància de la que mereixen.

Experimentar l’amor de Déu és el resultat d’un camí llarg i difícil, i sant Jeroni no ho amaga. Ell mateix reconeix el que li va costar allunyar-se de la riba segura de la seva antiga vida. No obstant això, ara que «el meu discurs ha sortejat llocs plens d’esculls i la meva fràgil barqueta ha arribat a alta mar», confessa que desplega «les veles al vent» i deixa que la seva alegria brolli:

Oh desert, adornat amb les flors de Crist! […] Oh solitud, en la qual es troben aquelles pedres  amb les quals l’Apocalipsi construeix la ciutat del Gran Rei! Oh erm, que gaudeixes de la familiaritat divina! Què hi fas, germà, al món? […] Creu-me, aquí puc veure un no sé què de més lluminós. És possible deixar la càrrega del cos i volar al pur resplendor del cel.”

Després de renunciar a distraccions i comoditats, darrere de les privacions es revela l’alegria incandescent de la gran vida en Déu. Amb aquest lirisme apassionat, sant Jeroni ens assegura que el sacrifici val la pena. La Quaresma és el temps d’emprendre el nostre propi viatge cap a Ell!

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
Jornada presencial

Cap a una Església sinodal: comunió, participació i missió

El Sínode sobre la sinodalitat, iniciat l’octubre del 2021, ha estat un llarg camí de reflexió i discerniment dins de l’Església catòlica. La seva missió ha estat escoltar el que l’Esperit diu avui a la Església, promovent la participació activa de tots els fidels en la vida i la missió eclesial. Aquest procés, que s’ha estès durant tres anys, ha permès aprofundir en la importància d’un caminar units, oberts al diàleg i compromisos amb els signes dels temps.
General

Ocell de bosc

No és el mateix ser un ocell de bosc que un ocell de gàbia. L’ocell de bosc gaudeix de llibertat, viu en plena natura, exercita constantment el vol, s’alimenta de manera variada, interactua amb altres ocells, corre riscos, és més vulnerable… L’ocell de gàbia observa sempre la realitat a través dels barrots, es mou en un espai reduït, la seva alimentació és repetitiva, la seva interacció social és limitada, se sent més protegit, obté més seguretat a costa de reduir la seva llibertat…