El temps passa de pressa malgrat que el desconfinament vagi a poc a poc. I, donat que aquest temps és propici a la reflexió, podem preguntar-nos: ¿Té sentit celebrar la diada de l’Esperit, Ruaj en hebreu, en temps de pandèmia, quan el futur se’ns presenta embolcallat de negres ombres? Personalment crec que sí i molt.

Per començar cal dir que la primera vegada que apareix la Ruaj[1] a la Bíblia és en un context de caos i de confusió, “tohu wabohu” en hebreu: «La terra era caòtica i desolada,  les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües». (Gn 1,2). I paulatinament va anar emergint la musicalitat de l’existència; és a dir, la vida amb tota la seva simfonia de llum i de color.  

Més endavant, arran de l’exili, ens tornem a trobar amb una situació de caos: «Vaig mirar la terra i heus aquí que era caòtica i desolada (tohu wabohu) i als cels no hi havia la seva llum» (Jr 4,23). El poble es trobava immers en el caos de la desolació, de la inseguretat, de la pèrdua. En aquestes circumstàncies, el profeta Ezequiel, sota la força de l'Esperit, pronuncia aquesta ordre que fa que dels ossos secs en brolli nova vida: «El Senyor em digué: —Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida”» (Ez 37,9).

Gràcies a la Ruaj de Déu el poble reneix de les cendres. La raó d'això s'ha de buscar en l'estreta associació entre Esperit i Paraula, un lligam que ara cobra nova força. Per això en aquesta època, gràcies a l’Esperit, es descobreix la Paraula de Déu, van sorgint els escrits sagrats com un llegat preciós donant pas a una veritable renaixença.

Ja en el Nou Testament podem veure com tota la vida de Jesús és una manifestació de l’Esperit de Déu malgrat els seus no ho van acabar d’entendre. Després de la seva mort també regnava el caos i la confusió entre els deixebles reunits en el cenacle, confinats per la por, la incertesa, però també confiats en les promeses del Mestre i aixoplugats sota la protecció de Maria, la mare. Fou llavors quan l’Esperit irromp, esbotza el confinament, trencant els lligams de la por i la incertesa. Els deixebles parlen un llenguatge encès que tothom entén i la comunitat cristiana obre portes i finestres per abraçar el món sencer. És el gran començament.

Enmig del caos i la confusió generats per la Covid-19, també nosaltres ens trobem confinats i atemorits. L’Esperit defineix la lliure voluntat de relació de Déu amb la creació, especialment amb els humans i sobretot amb el seu poble. Hem vist com s’ha malmès la nostra relació amb el planeta i com n’estan de deteriorades les relacions humanes. Sí, també avui ens cal l’embranzida de l’Esperit per tal que consoli tantes famílies afeixugades pel dol; envigoreixi i il·lumini tantes persones que lluiten contra el virus i esperoni, animi i fecundi tots aquests gèrmens que comencen a brotar, petites llavors que apunten vers el somni d’una vida més humana i d’una humanitat més solidària.

[1] En hebreu Esperit és femení per estar vinculat amb la vida i la fecunditat. En grec és neutre i les altres lletres el tradueixen per masculí.