La Pasqua Florida o Pasqua de Resurrecció és la festa més important que celebrem els cristians. Tanmateix, ara som lluny de la situació en què va néixer i no sempre s’ha celebrat com ho fem ara. Sens dubte que conèixer el seu origen ens ajuda a comprendre el seu profund significat alliberador.

En un inici la Pasqua era només un ritu de pastors nòmades que es celebrava la nit de lluna plena del primer mes de la primavera, sense temple ni sacerdots. El sacrifici dels animals era per obtenir la fecunditat i la prosperitat del bestiar. Israel, que havia estat un poble seminòmada, també celebrava aquesta festa d’origen preisraelita (Ex 12,1-14). La festa dels Àzims era una festa agrícola d’origen cananeu que durava set dies i es celebrava l'endemà de la celebració de la Pasqua (Lv 23,5-6). Durant tota la setmana només es podia menjar el pa sense llevat. El fet que es celebrés tot just l'endemà de la Pasqua i que a les dues festes es mengés pa sense llevat va afavorir que a Israel s’unissin en una sola festa (Ez 45,21).

Ara bé, el Déu d’Israel és un Déu que intervé en la història de la humanitat i el poble d’Israel vivia la seva història com la història del pla salvífic de Déu. Per això no és estrany que si en un inici la Pasqua estava relacionada amb la sortida dels pastors als llocs de pastura de l’estiu, amb el temps es convertís en una acció de gràcies per l’alliberament i sortida d’Egipte (Ex 12,17-18).

En temps de Jesús els caps de família anaven al temple amb un anyell per immolar-lo. A casa, les dones preparaven unes galetes sense llevat i unes "herbes amargues" per al sopar pasqual. En aquest sopar era de rigor tenir quatre copes de vi, cantar salms (Sl 115-118) i fer el memorial per l’alliberament d’Egipte: l’infant més petit de la casa pregunta per què aquesta nit és diferent de totes les altres nits?, i el pare explica que és per recordar les intervencions de Déu en favor del seu poble, posant l’èmfasi en l’alliberament d’Egipte.

Ara també celebrem la nit de Pasqua des de les dues vessants. D’una banda, la litúrgica. Al temple, amb tota la comunitat celebrem l’últim sopar de Jesús, el memorial (1 Co 11,23-26) de l’acte definitiu de salvació de Déu, el naixement d’un temps nou on se celebra l’alliberament de tota la humanitat per la donació de Jesús. De l’altra, en la vida de cada dia, marxant per les places i dient tot el que hem vist, vivim aquest alliberament com el pas cap a un món nou de pau. Una pau basada en la solidaritat i el fet de compartir (Mc 6,30-44).