La parròquia és una institució molt antiga. Data del segle IV. En la seva llarga història ha passat per moltes vicissituds. Ha demostrat una gran capacitat d'adaptar-se a les noves situacions, i això li ha permès anar-se mantenint fins al temps actual. 

En el transcurs del segle passat, sobretot durant el període postconciliar, es van sentir veus que anunciaven la propera desaparició de la parròquia. Alguns consideraven que era una estructura no sols antiga sinó també antiquada i creien que calia buscar-li un substitut. Però la parròquia ha resistit i continua existint, amb les seves possibilitats i les seves limitacions. 

"La parròquia no és una estructura caduca", diu el papa Francesc a l'exhortació apostòlica Evangelii gaudium (n. 28). Continua essent vàlida. Fins ara, no ha donat de si tot el que podia donar. Li queda molt de camí per recórrer. Així ho indica el papa Francesc: "Hem de reconèixer que la crida a la revisió i renovació de les parròquies encara no ha donat suficients fruits de cara a fer que estiguin encara més a prop de la gent, que siguin àmbits de viva comunió i participació, i s'orientin completament a la missió" (Evangelii gaudium, 28). 

El lligam entre la parròquia i la missió de l'Església és un punt cabdal. Un llibre recent, "Una renovació divina", de James Mallon, porta per subtítol: "D'una parròquia de manteniment a una parròquia missionera". La idea de missió també figurava en el títol d'un famós llibre publicat a França el 1946, ara fa justament setanta anys: "Parròquia, comunitat missionera", de G. Michonneau. Aprofundir la dimensió missionera de la parròquia contribuirà decisivament a rejovenir aquesta institució tan antiga i farà que doni, també avui, molts bons fruits.