General

Meditació amb la creu

Va tancar els ulls. I la foscor va omplir-ho tot. 

El bateig del meu cor em deia que alguna cosa no anava bé. Com estar tranquil? Tants de somnis, tantes esperances que ara s’acabaven de trencar. Sembla que va ser ahir quan vam sortir de Betània, amb els ànims enfortits. Havíem anat a casa de Simó el leprós; havíem preparat tot. Pujaríem a Jerusalem acompanyats de tots aquells que habitaven la casa dels pobres, amb tots aquells que no podien entrar al temple. I faríem la revolució. Però no una revolució a l'estil del qual volien els zelotes. La nostra seria la revolució de la misericòrdia, d’aquell amor de Déu que ens convidava a estimar com ell. Tot això ho havien viscut amb ell, tot això ho havien après d’ell...

Ara, mirant aquesta creu de fusta, mirant el seu cos sense vida, sembla que l’esperança ha desaparegut. El serf del Senyor no havia tingut èxit com deia el profeta Isaïes. Qui és realment aquest que penja d’aquest pal? Qui soc jo? Jo soc algú que he somiat amb ell, que ha cregut el que deia, que s’ha emocionat amb la seva vida plena de passió. Perquè si alguna cosa es podia dir de la seva vida és que havia estat una vida plena, apassionada...  Però, i ara? És això necessari? 
En aquest moment, no serveix de res el que hem viscut, el que ens han dit. Tanta gent que ha parlat d’ell. Avui, aquí, ara, estem sols. Ell i jo. Cara a cara. I és aquí on he de decidir si crec o no crec en el seu projecte. Un projecte que ha estat aixafat. Era això el que volies? Tu que ens havies dit que el món seria diferents, dels misericordiosos, dels que volien la pau, dels que ploraven... I ara, aquí em tens, enmig d’una vall de llàgrimes, sense saber què fer.

Em costa molt mirar el seu cos. Ja abans d’expirar el seu últim alè, vaig necessitar apartar la seva mirada. No podia aguantar aquests ulls. En ell hi eren reflexos tanta gent, tantes persones amb les quals ens van aturar perquè estaven fora del camí... Aquells que Mateu ens deia que ocupaven el seu lloc, que eren on el trobaríem a ell. Però ara... quan caminàvem junts, quan ens enviava als pobles a parlar amb la gent... enmig dels malalts, d’aquells que la llei apartava ens recordaven d’ell, del seu missatge i volíem actuar com ell. Així i tot ara... ja no hi és, ja no hi ets.

Intento aixecar la vista. No puc. Tanco els ulls i les imatges omplen el meu cos. Nens que s’ofeguen al mar, dones maltractades i abusades, persones que moren de gana... de gana, avui... És insuportable. El seu cos segueix penjat. Qui soc jo? Tindré valor per despenjar aquests cossos de les creus? Qui soc jo? Només davant seu puc trobar-me.

En quines mans puc posar la meva vida? Quin Déu l'acollirà? Quina vida vull tenir? Jo, que l’estimava tant, que estava disposada a tot per ell. I ara, no queda res. Només, la fe. El miro, et miro i puc deixar de parlar-te... és això pregar-te? Hi ha alguna cosa, hi ha quelcom més. En aquest cos travessat per la llança i la mor hi ha quelcom més. És aquesta la meva fe?
 

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

Comença el segon període de matriculació a l’ISCREB

L’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) obre el segon període de matriculació per al curs 2024-2025, amb dates diferenciades segons la modalitat d’estudis. Els interessats en els estudis presencials podran formalitzar la seva inscripció del 27 al 31 de gener de 2025, mentre que per als estudis virtuals, el termini s’estendrà del 4 al 12 de febrer de 2025.
General

El més enllà i l'esperança cristiana

Aquest article explora el cel i l'infern des d'una perspectiva contemporània, considerant la gratuïtat de l'amor com a clau per entendre el cel i la responsabilitat humana per evitar una vida sense amor que condueixi a l'infern. Moliner rgumenta que tant el cel com l'infern plantegen dilemes de justícia, però que l'amor desmesurat de Déu fa que el cel sigui una gràcia immerescuda. En parlar de l'infern, es proposa una actitud solidària, seguint l'exemple de Crist, per transformar les realitats doloroses en esperança i alliberament.