El 8 de desembre celebrem la Immaculada Concepció, un dogma que afirma que Maria va ser preservada del pecat original. Tot i que aquest dogma va ser proclamat l’any 1854, les seves arrels es remunten al segle V. Maria era una dona normal, filla de pares humans, però per què se li va atorgar una rellevància tan especial?

El dogma de la Immaculada Concepció no s’ha de confondre amb la concepció virginal de Jesús, que prové directament de les Escriptures. La Immaculada Concepció proclama que Maria va néixer lliure del pecat original per la gràcia de Déu. En termes biològics, la seva concepció va ser com la de qualsevol altra persona, fruit de la unió d’un home i una dona.

Aquesta afirmació va començar a prendre forma al Concili d’Efes, l’any 431, que es va centrar a definir la naturalesa de Jesús: era realment el Fill de Déu? Era home o Déu qui va morir a la creu? Aquest concili va afirmar que Jesús era alhora home i Déu, i, en conseqüència, va atorgar a Maria el títol de Mare de Déu (Theotokos), un títol amb implicacions profundament cristològiques. A partir d’aquell moment, el culte a Maria, fins aleshores restringit, es va estendre ràpidament en el món cristià, consolidant-se amb la celebració del 15 d’agost tant a l’Església oriental com a l’occidental.

Amb el temps, es van plantejar qüestions sobre la virginitat i la santedat de Maria. Al principi, alguns Pares de l’Església consideraven que, com qualsevol ésser humà, podia haver comès pecats, però la pregunta fonamental era: Jesús podria haver estat engendrat per algú contaminat pel pecat? Això va portar l’Església a afirmar que Maria, des del principi, havia estat preservada del pecat.

Sant Agustí, defensor de la noció de pecat original, sostenia que Maria no podia escapar del pecat per ella mateixa sinó que havia estat santificada des del principi per la gràcia divina. No obstant això, el cristianisme oriental va rebutjar aquesta subtilesa. A Occident, figures com Sant Tomàs d’Aquino i Sant Bernat van defensar que la santedat de Maria era inicial, però no intrínseca al seu origen. Per evitar disputes, Sant Bonaventura va introduir una fórmula conciliadora: Maria no va evitar el pecat original per si mateixa, sinó que va ser preservada d’ell per la gràcia divina. Aquesta idea va ser acceptada al Concili de Basilea el 1431 i es va convertir en un consens progressiu.

Durant la Reforma del segle XVI, aquest dogma no va ser qüestionat per Luter, tot i que els abusos del culte marià van suscitar crítiques. El Concili de Trento va abordar el problema del pecat original, però sense fer referència directa a la Verge Maria. La festa de la Immaculada Concepció, establerta el 8 de desembre, reflectia l’expansió del culte marià.

Al segle XIX, en un moment d’intens renaixement marià, el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció el 1854, després de consultar els bisbes d’arreu del món. Aquest dogma reafirmava la creença tradicional de l’Església sobre Maria i la seva relació única amb Déu.

Al segle XX, el moviment mariològic va guanyar força. Pius XII, l’any 1950, va definir el dogma de l’Assumpció de Maria, destacant que aquesta creença havia estat una tradició constant a l’Església, però no tot eren consensos. Durant el Concili Vaticà II, es va produir un debat intens entre els sectors més marians i aquells que volien preservar una perspectiva ecumènica. Es va decidir no atorgar a Maria el títol de corredemptora, reafirmant que només Jesús és el nostre únic Salvador. No obstant això, es reconeix Maria com a Mare de l’Església, advocada i intercessora, amb una mediació materna que no substitueix la de Crist.