“Amics i amigues, 

Jo no sóc Charlie Hebdo.  Jo estic a favor de la llibertat d’expressió. Jo estic, però, en contra de ferir greument els sentiments profunds de les persones, inclosos els sentiments religiosos.  I jo estic en contra, no faltaria més, de tota violència, ja sigui agressiva, ja sigui reactiva o de revenja.

S’ha dit i repetit en les darreres setmanes, emportats per l’emoció dels atemptats a París de fa unes setmanes, que “Charlie Ebdo” és llibertat d’expressió, democràcia, tolerància, coratge, heroisme davant la tirania. I que “No Charlie Hebdo” és barbàrie, terror, fanatisme, intolerància. S’ha manifestat als quatre vents que la violència no intimidarà la llibertat d’expressió; que la llibertat d’expressió no cedirà a les intimidacions i amenaces; que no hi ha d’haver límits a la llibertat d’expressió. Però, dit així, no és veritat; és massa simplista. Cal anar més a fons i matisar.

Hi ha dues maneres d’aproximar-se a la relació entre llibertat d’expressió i llibertat religiosa: des del punt de vista ètic i des del punt de vista jurídic, i en aquest  encara s’hauria de distingir “de iure condito” (les lleis actuals) i “de iure condendo” (el que haurien de ser les lleis).

Des del punt de vista ètic, res no justifica la violència, signe d’intolerància. La revenja porta indefectiblement a una espiral de violència. Cal que la substituïm per comportaments ètics i per una bona legislació.

La llibertat religiosa la trobem proclamada en totes les Constitucions democràtiques. És part essencial de la democràcia. És una gran conquesta que va costar segles i sang contra la censura. Per exemple, l’Article 20 de la Constitució Espanyola vigent diu que “se reconocen y protegen los derechos a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.” I matisa o limita aquest dret dient: “Estas libertades tiene su límite en el respeto a los derechos reconocidos en este Título, en los preceptos de las leyes que lo desasrrollen y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia.”

La llibertat d’expressió es pot definir com el dret fonamental a emetre i difondre judicis de valor en pensaments, idees i opinions. L’element que permet diferenciar-la de la llibertat d’informació és el seu objecte, que no és el relat d’un fet, sinó l’emissió de judicis de valor. Per tant, no s’exigeix la veracitat, l’atenir-se a l’estricta relació dels fets. Però això no vol dir que s’escapi a l’exigència d’uns límits.

La llibertat d’expressió, abans de ser un bé protegit pels ordenaments jurídics, és un bé moral o ètic que ha de ser tingut en compte. Pel bé de a les societats és necessari el flux lliure i contrastat de les idees i opinions; ajuda a formar criteris i a participar de manera responsable en les qüestions publiques.

Per altra banda, tenim la llibertat religiosa, que inclou sigui la llibertat de creure, expressar ... (és la dimensió activa), sigui la llibertat de no ser perseguit, insultat, vexat en les creences religioses (és la dimensió passiva).  El sentiment religiós, les creences religioses, són un dels aspectes o dimensions fonamentals de les persones, que vertebren, donen sentit, creen maneres de ser, toquen allò més profund de l’ésser humà.  Es tracta de conjuminar dos drets, les dues llibertats. És evident que hi ha moments que xoquen, que s’encavalquen, que cal dilucidar on es posa la frontera o els límits.

L’humor és saludable i higiènic, ajuda a descobrir mancances i limitacions, empeny a relativitzar certs aspectes de la vida, ajuda a no considerar-ho tot com intocable. Però l’humor pot ser conflictiu si és ofensiu, lesiu. De tota manera la regulació no pot venir ni del terror als bàrbars, als atemptats, ni del mercat que cerca sovint escàndols i ofenses a fi de guanyar més diners.

Si mirem al diccionari hi ha diferents tipus de tracte ofensiu, de diferent gravetat:

• Blasfèmia: expressió ofensiva contra la divinitat.
•  
• Injúria: ofensa al bon nom o l’honor .
•  
• Escarni: burla amb la que hom tracta de cobrir de ridícul i d’afrontar.
•  
• Ignomínia: menyspreu públic.
•  
• Difamació: dir mal d’algú cercant de perjudicar el seu nom o reputació.
•  
• Insult: ofendre amb paraules o actes ultratjosos.
•  
• Ofensa: ferir o danyar atacant a algú.
•  
• Sarcasme: ironia mordaç.
•  
• Discurs de l’odi: paraules o accions que expressen odi o que inciten a l’odi
•  
• Afront: ofensa greu feta a la cara, públicament.
•  
• Profanació: violar el caràcter sagrat coses, llocs o persones.
•  
• Ultratge: injúria greu, de paraula o d’obra, feta a algú.

Per què hi ha d’haver limitacions ètiques a la llibertat d’expressió? En primer lloc, per raons de convivència i de respecte mutus. Els éssers humans no som només un “jo” isolat i independent, sinó que som també la nostra “circumstància”, s’han de tenir en compte els altres, el proïsme. No es poden crear tensions inútils, gratuïtes, i per tant inadmisibles. No és aquest el camí per curar ferides, sinó per aprofundir-les. Sovint tenim una doble vara de mesurar. D’una banda es criminalitza el racisme, l’homofòbia, l’antisemitisme, el negacionisme; no ens permetem riure de la fam, la pobresa, les violències de gènere, els malalts.  Hi ha temes intocables. Però, d’altra banda, excusem tota mena d’injúries a la religió: tot es considera permès. La transgressió és pròpia de l’art, de l’humor i en general de la cultura actual. El primer Ministre de França, Manel Valls, ho va dir molt clarament davant l’Assemblea General de França: “Quan algú em pregunta ‘per què voleu que calli aquest humorista i als periodistas de Charlie Hebdo els poseu sobre el pinacle?’, cal respondre que hi ha una diferencia fonamental. És la batalla que cal guanyar, la de la pedagogia amb els joves, perquè hi ha una diferència fonamental entre la llibertat d’impertinència –la blasfèmia no està regulada en el nostre dret i no ho serà mai- i l’antisemitisme, el racisme, l’apologia del terrorismo, el negacionisme, que són delictes, que són crims, i que la justícia haurà de castigar encara amb més severitat.”

Hi ha molts exemples que són clars i ens fan veure què ens hi juguem en aquest tema. Assimilar Muhammad al terrorismo és mancar a la veritat, exaspera als musulmans i els classifica a tots com a assassins. Charlie Ebdo el Nadal de 1975 publicà una mena de manifest on entre altres coses deia: “Acabeu amb els discapacitats. Afuselleu als militars. Estranguleu als capellans. Esclafeu als policies. Incendieu als bancs”, i… no va pasar res. El tribunal de Nüremberg condemnà a un humorista, que va ridiculitzar als jueus amb vinyetes punyents, per apologia antisemita, que al final va portar als camps d’extermini. L’any 2003 al Museu Reina Sofía de Madrid s’exposà una pintura anomenada “Cajita de fósforos” on es podia llegir: “La única iglesia que ilumina es la que arde. Contribuya.” La frase es d’un anarquista rus, Pietr Kropotkin, i fou repetida moltes vegades per Bonaventura Durruti. Les queixes i demandes judicials van quedar en no res amb el següent argument: “Las instituciones artísticas están para la libertad, el respeto y el debate, nunca para la represión, la violencia y la censura.” Em pregunto: Quina hauria sigut la reacció si s’hagués dit que “la única sinagoga que ilumina es la que arde. Contribuya.”? Sembla com si segons qui parla i contra quí es parla tot sigui permés.

Per sort, hi ha institucions que s’han posicionat a favor de posar certs límits a la llibertat d’expressió. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar una resolució, el 29 de gener de 2015, sobre “Intolerància i discriminació a Europa” on es diu el següent:

. 6.5.: “Condemna públicament l’ús de i la incitació a la violència, així com totes les formes de discriminació i de intolerància en temes religiosos.”

.. 6.7: “Encoratga als Mitjans a evitar estereotips negatius i la comunicació de prejudicis contra els cristians, i igualment pels altres grups.”

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya va aprovar el 2002 uns “Criteris en matèria de tractament del fet religiós en els programes audiovisuals d’entreteniment”, on encoratge a:

2.- “Respectar i fomentar la llibertat religiosa en la seva dimensió col•lectiva com a valor social positiu, fet que implica un respecte a totes les confessions o entitats religioses, així considerades i reconegudes per l’ordenament jurídic.”

3.- “Respectar els sentiments individuals i col•lectius de manera que no s’utilitzi indegudament, encara que es faci en clau d’humor, aquells símbols representatius per a les persones que professen una confessió religiosa.”

5.- “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’expressions que puguin suscitar discriminacions per motius religiosos.

9.- “Rebutjar que, en virtut de la llibertat d’expressió, s’emetin apel•latius o expressions formalment injurioses desconnectades de la crítica legítima i innecessàries per al missatge que es vol difondre que pugui produir un dany injustificat al prestigi de les institucions religioses o a la dignitat de les persones que les representen.”

10.- “Els operadors han d’ésser conscients a priori –atesa la societat cada vegada més plural, heterogènia, multicultural i secularitzada- mitjançant l’establiment de codis deontològics, de l’actitud a adoptar pel que fa al tractament de les creences o dels símbols religiosos en els programes d’entreteniment i de la repercussió i l’abast que tindrà aquesta actitud en el conjunt de la ciutadania.”

Sobre aquest tema s’ha de fer també una reflexió jurídica. En general, les lleis dels països democràtics, posen límits a la llibertat d’expressió (per exemple la vexació, la injúria o el discurs de l’odi). Però difícilment hi ha sentències condemnatòries per aquestes causes; es busquen sempre atenuants o eximents. Hi ha com una mena de por reverencial a posar límits a la llibertat d’expressió. Un clar exemple es el Codi Penal espanyol que afirma:

Artículo 510.

1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.

1.- Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican.

Malgrat tot, no s’ha condemnat a gaire bé ningú por aquestes causes.El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sigut més ambigu. Por un costat, ha afirmat que las religions no poden esperar quedar lliures de crítica i que, per tant, han de tolerar expressions que “ofenen, escandalitzen o molesten”; però per l’altra, posa límits en la difamació, l’incitament a l’odi i a la violència o la discriminació. El Conveni Europeu dels Drets Humans és més aviat permissiu i deixa a cada Estat que legisli sobre com ha de sancionar expressions “gratuitament ofensives”. 

Posar límits a la llibertat d’expressió sobre temes religiosos és una qüestió de respecte, convivència i de drets humans ben entesos, que no està degudament regulat en els ordenaments jurídics. En tot cas, és un tema que no hauria de deixar indiferent a ningú.

Com afirma el professor Rafael Navarro Valls, “Así como sería una insensatez proclamar una libertad religiosa sin límites, también correrían peligro las bases de una sociedad democràtica si se autorizan ataques gratuitos, graves y discriminatorios contra las convicciones religiosas. Lo exige la doble vertiente de la tolerancia, no sólo protectora de la libertad de expresión, sino también de la integridad de los propios grupos sociales.”