En ocasió de la celebració del 8è Centenari de l'encontre entre Sant Francesc i el Sultà Al Malik Muhammad Al Kamil, a l'illa egípcia de Damieta, l'Associació d'Antics Alumnes, Amics i Alumnes de l'ISCREB convida al professor Xavier Garcia i Farràs a parlar d'aquella trobada, i reflexionar sobre com és d'important que els cristians continuïn apropant-se a l'Islam. Aquí teniu un resum de la conferència del mateix ponent.

Com hem d'actuar?

És important que des del catolicisme, recordem quina pot ser la nostra manera d'actuar davant l'Islam, en el nostre dia a dia, des de la nostra fe i desig de cristificació. Són diferents els textos evangèlics que ens ho recorden, i als que ens podríem referir.

El passatge del tercer anunci de la mort de Jesús i la Guarició dels dos cecs a Jericó, camí a Jerusalem. Pujant a la Ciutat Santa, en un diàleg amb la mare dels fills del Zebedeu, Jesús fa tres afirmacions que ens conviden a fer kènosi en la nostra vida, a ser els últims servidors.

• "Vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat-"
• "No sabeu què demaneu. ¿Podreu beure la copa que jo he de beure?"
• "El Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als metres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però al tercer dia ressuscitarà"

Mt. 20: 18 – 19

Jesús surt a l'encontre de dos cecs a una regió pagana, a Jericó. S'atura davant el clam dels malalts, els interpel·la: "¿Què voleu que faci per vosaltres?" Es clarifica el desig de salvació en cada ú, de guarició: "que se'ns obrin els ulls".

Jesús utilitza de la seva misericòrdia, i pot plànyer el sofriment de la criatura creada, estimada; toca als indisposats i els cura. Hi veuen, veuen a Jesús, la llum és davant seu. En paraules d'Isaïes: "T'he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d'un cap a l'altre de la terra."-

Aquest fet ens posa en moviment. Un kairós de Déu s'ha fet carn, una nova encarnació. Un perdre el cos del sofriment humà, del creat; el segueixen darrere; amb tot el seu bagatge cultural, social. Jesús no demana res a canvi. Solament un "vine, i segueix-me" Mt 19: 21

Recupero també la Santíssima Trinitat. Tres persones un sol Déu. Pare, Fill, i Esperit Sant. Un pare; dos fills, diferents, cada ú amb el seu estil, la seva característica. Els uneixen, això no obstant, els mateixos gens del pare. En aquest cas: Abraham (pare), o Ismael i Isaac (fills).

Aquests dos fills, plens d'històries i actuacions, identitats diferents, els uneix a Abraham:

• La confessió de la sobirania del mateix Pare sobre ells – sobre nosaltres.
• La submissió al Déu clement i misericordiós.
• La pràctica de l'oració.
• La solidaritat amb els desvalguts de la terra i la lluita per la justícia.

A nosaltres, que som hereus d'Abraham, fills de la dinastia d'Isaac, ens uneixen aquestes quatre característiques comunes que es confessen en la fe de les dues branques. Vull recordar que en el diàleg que Déu mateix té amb Abraham, pel mandat de treure de casa al seu Fill Ismael, junt amb la seva mare esclava i egípcia, consola la tristesa d'Abraham amb la promesa que en "faré un gran poble".

Agar, Ismael, al desert, a l'Egipte. Sols, expulsats, abandonats. La mateixa promesa de Déu sobre el nen desconsolat a la seva mare: "jo faré d'ell un gran poble". Sense fer cronologia, podem afirmar que l'Islam és descendència d'Ismael.

Sultanats actuals i Islam avui

No tots els països que es mouen per la llei islàmica són sultanats. Actualment n'hi ha deu. Són monarquies, països shiriff (sants), que funcionen solament per la llei islàmica (dawla). Seguint l'ordre; tenint en compte els països que en certesa el sultà és descendent de Mohammed (països alauites) són aquests: Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units (EAU), Jordània, Marroc. També i sense segur de descendència: Brunei, Malàisia, Oman, Qatar, Kuwait, Baréin.

Depèn de la zona, aquests monarques mamalakah (regnat de malik –rei) es divideixen en califat (califa), sultanat (sultà), emirat (emir).

Aquests representen un tot, un absolut, en les lleis, en les normes, en qualsevulla situació que es presenti. Tenen la darrera paraula. Nosaltres en diríem dictadura. Hi ha, però, una connotació espiritual. És descendent de Mohammed. Per tant té la missió de vetllar per la conformació del llibre. Del Corà.

El sultà al- Malik Muhammad al - Kamil

Muhammad Al – Malik Al Kamil va succeir al seu pare Al – Adil com a sultà de l'Egipte. [ Califat FATIMÍ en àrab FATIMIYYÚN; fou el quart califat islàmic, l'únic CHII de tota la història ISMAILITA – concretament. Va dominar el Nord d'Àfrica des de l'any 909 fins als voltants del 1200. Establerta a Tunísia controlava la costa Mediterrània d'Àfrica i establí el seu califat a Egipte en la segona meitat del S. X. Incloïa a més de l'Egipte part del Magreb, Sudan, Sicília i el llevant Mediterrani i la regió de l'Hiiaz.

Al Malik, essent encara adolescent, va acompanyar al seu pare i al seu oncle SALADÍ en la batalla, rebent una bona formació militar que el va convertir també en un gran estratega polític. L'any 1192 va viure de prop al costat del seu pare el setge de la ciutat d'Acre i va conèixer personalment al Rei Ricard I que en una treva de pau el va nomenar cavaller en la nit de Pentecosta.

Era un home culte, coneixedor de les llengües dels croats; això fa creïble l'encontre i la comunicació entre el culte sultà i l'illetrat Francesc. Un any de mandat i poder el precedia quan es va trobar amb Francesc. Malgrat que la iconografia ens el representa amb aspecte de savi ancià, tenia 39 anys, mentre Francesc els 37. Aclamat pel seu poble per combatre dues croades però també vilipendiat per tornar Jerusalem als cristians a canvi de què es respectessin els seus dominis.

Se'l descriu com una bèstia cruel que en la presència de Francesc es va sentir transformat en un home mansoi. Va ordenar que curessin als dos germans de les ferides durant l'arrest. Manà que els atenguessin amb molt de respecte. Francesc va poder exposar lliurement la Paraula de Déu als musulmans. Sense èxit. Se'ls miraven amb hostilitat i desconfiança. No el Sultà. Cada dia conversava amb ell i el posava a prova en la seva fe i la seva saviesa. Ordenava.: - ' que vingui aquest home sembla un bon cristià...'

Val la pena llegir la 1 de Celano en la història de Francesc. Ens confirma que el Sultà, en contra de la llei – havien de morir decapitats -, va declarar: "Aquesta vegada aniré contra la llei. No seré jo qui condemni a mort a qui ve a salvar la meva ànima" posant en risc la seva pròpia vida. El sultà oferí a Francesc valuosos regals que no va acceptar ni tan sols pels pobres. Al Malik va obsequiar doncs, amb una banya tallada de marfil que es conserva al Sacro Convento de St. Francesc a Assís. Això va ser el passaport que va permetre a Francesc recorre lliurement terres musulmanes; ell i els seus germans. D'aquí ve que els franciscans AVUI són els custodis de bona part dels llocs Sants a la terra de Jesús.

Al comiat el sultà, en secret, va dir a Francesc "- Pregueu a Déu perquè es digni a manifestar-se quina és la llei i la religió que més li agrada. –"

Cristianisme envers l'Islam

Per parlar de l'Església i el seu entorn o la seva estada en el món islàmic opto per escollir el moviment de l'Església envers l'islam. L'Església surt, va a l'encontre d'algú. Implica la idea de sortir en la seva recerca.

A qualsevol país de l'islam la condició d'estranger és, a més de social, una condició teologal. Una església que avui és forastera i emigrant per llei, ho és també per llei, i per la seva fe. Si en aquests països ens fa estrangers una limitació de llibertats, en tot lloc ho som per la vocació a la qual hem estat cridats.

Som peregrins per gràcia, com ho fou Abraham, com ho fou Jesús de Natzaret.

Abraham tenia casa nativa. Casa paterna. Un dia, la crida de Déu el feu un home arrancat de la seva terra per la força d'una esperança. – Sortí sense saber on anava-. Per la fe, va emigrar a la terra promesa, com un estranger, vivint en tendes com Isaac i Jacob, hereus de la mateixa promesa. De Déu, l'arquitecte i constructor, n'esperava una ciutat ben fonamentada. Hb 11: 8-10. La paraula de Déu arrenca a l'home del seu món, el 'des-terra', el fa foraster i emigrant: "Surt de la teva terra" Gen 12: 1 – 2.  També Jesús sortí des de Déu cap a l'home. Joan va expressar així amb paraules de Jesús envers els seus deixebles, el misteri de la seva peregrinació.

Jn 16; 27 – 28: "És el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare."

Entre aquell sortir, i aquest tornar, es va rebel·lar al món el misteri de l'encarnació, misteri de la Paraula que sortí del Pare per venir a l'encontre de l'home.

Gràcia de Déu és la crida de sortir, gràcia és la promesa que mou a qui la surt, gràcia la missió que se li confia; gràcia el missatge que porta; gràcia el do que reben aquells a qui el missatger és enviat.

Baixar, condició necessària per a l'encontre

És necessari pensar en el camí que va recorre Crist per trobar-se amb nosaltres. Ell va sortir des de Déu cap a l'home, des de l'Eternitat al temps, des de la llum de la glòria a l'obscuritat de la nit, des de la condició divina al més fons de la condició humana, queda expressat en l'himne que Pau escriu als filipencs.

Flp 2: 6-9: "Ell, que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res; prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom."

Fins al final el camí de la sorpresa de Jesús, el veiem abaixar-se, no solament en relació amb Déu, sinó que també en relació amb els altres homes.Revelat el misteri de l'encarnació del Verb, ja no cap més grandesa que la de ser "petits", ni més somni que el de ser humans, ni cap més ambició que la d'anar pel món amb l'humil pas de Jesús.

Per anar vers l'home, Jesús no va escollir el camí del diàleg entre iguals [ R. Schnackenburg, - El evangelio según san Juan].

Diàleg, respecte, seran categories necessàries per regular les relacions entre els homes. No serveixen per anar a l'encontre d'aquells que fins essent de la Paraula, no la coneixen, del que no t'espera malgrat que et necessiti, el que té el seu món i no et troba a faltar, del que té la seva veritat i no creu que n'hagi de buscar una altra entre les veritats dels altres. Dialogar des de la diferència, respectar-nos en la diferència, ajudarà a discernir com orientar-nos en les relacions amb l'altre, però no ens portarà vers l'altre.

El camí de Kënosi recorregut per Jesús, el seu abaixament no solament és el seu camí; ha de ser també el camí de l'Església que és el seu cos. El Senyor no va venir al món per conviure pacíficament amb els seus veïns, sinó a donar la vida per tots i per això és necessari donar-se. No hi ha prou amb ser bon veí. Joan així ho va expressar: 

• Jn 3: 16: "Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna".

Jn. 4: 10: "Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: Dóna'm aigua, ets tu qui li n'hauries demanada i ell t'hauria donat aigua viva"

• Jn; 6: 32-33: "Us ho ben asseguro, no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món"

El diàleg i el respecte no et fan pa a la taula de l'altre. L'Església com Crist és enviada per ser pa perquè tots puguin alimentar-se.

Avui, a l'encontre

Al meu entendre dos grans miracles han succeït. Molt grans. Dues trobades amb saltants. Un emir i un sultà. La primera trobada, el 2, 3 i 4 de febrer amb l'Emir Bin Abdul – Aziz al Saüd al Estats Unit Aràbics. La trobada del 4 de febrer de Francesc i el gran Iman, persona delegada per l'Iman que dirigeix l'oració, on es va firmar el document sobre la "Fraternitat humana", on s'afirma que la fe porta al creient a veure l'altre com a un germà que ha de sostenir i estimar; la fe en Déu que ha creat l'univers, les criatures i tots els éssers humans – iguals per la seva misericòrdia. Aquest document fa referència a la relació entre Orient i Occident. L'un aporta espiritualitat a un món materialista. La segona trobada es donarà el 30 – 31 de març, a Rabat. Viatge del papa Francesc a un país Alauita Shiriff.