“I Déu va afegir: El signe de l’aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, recordaré l’aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú. Sortirà l’arc en els núvols i, en veure’l, recordaré l’aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra.”

La causa del diluvi és el trencament de l’harmonia creacional. Tots els éssers vius hi estan implicats: homes, animals, plantes. És a dir, el mal que amenaça la creació és un mal que implica tota la creació i que el text el tipifica amb el nom de “violència” (6,11.13): el contrari de ser “just”, de “seguir els camins de Déu”.

Considero dos escenaris que convergeixen: l’adam és l’únic ésser creat capaç d’escoltar, comprendre Déu (Gn 1,26-27) i decidir què fa amb aquesta peculiaritat tan distintiva; és responsable de gestionar l’harmonia de la creació, essent aquesta una realitat que es mou entre allò personal i allò social, entre el particular inserit en la convivència: impossible deslligar aquest ser just de les implicacions socials que ens, s’hi, corresponen. Alhora, aquesta creació es malmet a causa d’estils divergents als atribuïts a Noé i que certa literatura intertestamentària en cerca els orígens (per ex., la descripció que fa Testament de Rubén dels esperits bons/dolents). Sigui com sigui, el cert és que a la capacitat per fer el bé se li afegeix la capacitat per no fer-lo, o bé, per fer el mal directament, i tant l’una com l’altra es fan evidents al llarg de la història humana. Capacitats,però, modulades per un munt de circumstàncies que poden matisar tant l’una com l’altra, i que ara no és moment d’entrar-hi amb més profunditat. Sí, tenir-ho en compte.

Més enllà de la consideració meteorològica sobre l’arc de sant Martí (“les gotes en la direcció indicada i que hi hagi rajos solars...”), popularment, quan el veiem ens surt l’exclamació espontània “mira’l!”, sabent que anuncia la fi de la tempesta.Amb una sensibilitat més acurada, hom hi veu el pont entre el cel i la terra, és a dir, tot allò que concerneix la humanitat no està deslligat del món que la transcendeix, d’aquell món on el misteri té la darrera paraula deixant-se veure i amagant-se però sempre guardant-se de ser descobert del tot. Hi ha encara una altra sensibilitat, la del llibre del Gènesi; l’arc simbolitza l’aliança que Déu fa amb “tots els qui viuen a la terra”, Déu es reconcilia amb la feblesa humana (“les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú”, vv 15): signe de transigència amb les mancances humanes, mostra la disponibilitat divina vers el perdó?, vers qui transgredeix la gestió del bé?

Relacionant sensibilitats, l’arc de Sant Martí, aquest pont entre el món dels homes i el món que el transcendeix, el festival de colors amb què es mostra és un senyal de confiança, de la fi del mal temps: el retorn al bé és possible i Déu l’avala.