A tots els cristians la setmana santa ens ve a trobar per introduir-nos en el misteri pasqual de mort i resurrecció i posar-nos al costat de Jesús en la seva màxima donació. El trobem acorralat pel sofriment, i el descobrim en les pregàries dels Salms: «Fes-me justícia, Déu meu, defensa la meva causa contra una gent que no estima" (Sl 43,1). El camí és dur però Jesús no podia viure lluny de la voluntat del Pare: «Ensenya’m a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu » (Sl 143,10). Prou que podia clamar també a Déu, la seva roca: «Per què t’oblides de mi? Per què he d’anar de dol pertot arreu, oprimit per l’enemic?» (Sl 42,10). Jesús gemega amb les paraules d'un home acorralat pel sofriment, però amb un cor que mai no deixa de pregar: «ensenya'm a fer la teva voluntat» (Sl 143,10).

D'altra banda és ben cert que els seus clams tant poden ser del temps de Jeremies com del segle XX. L'angoixa de Crist és inseparable de l'angoixa de la humanitat de tots els temps. El Crist feble d'aquests dies es confon amb molts altres germans d'humanitat. Les seves paraules també expressen les mateixes reaccions que les de qualsevol persona enfront de la persecució: «Fes-me justícia, Déu meu, defensa la meva causa contra una gent que no estima:  allibera’m de l’home pervers i traïdor»(Sl 43,1-2). Els evangelis ens ajuden a copsar la grandesa de la donació de Jesús, que arriba fins a cridar amb tota la força: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46).

La litúrgia d'aquests dies de setmana santa reprodueix, doncs, la vibració dels sentiments de Crist amb paraules dels salms i dels profetes. Tal com observava Mn. Joan Bellavista «l'objecte de la Setmana Santa és celebrar el misteri pasqual de Jesucrist. La litúrgia de la Setmana Santa no és un record històric, ni uns ritus arcaics per més bonics que siguin, ni una simple pedagogia de l'Església per fer reviure en els cristians el record d'uns fets passats. La litúrgia de Setmana Santa -com tota la litúrgia de l'Església- és una acció. El principal actor d'aquesta acció sagrada és Jesucrist, qui per ministeri de l'Església renova el seu misteri pasqual» (cf. Pascua, la gran solemnidad, Cuadernos Phase, 192).

Així com la Pasqua antiga ens prometia l'entrada en un paradís, la Pasqua nova ens indica com a única meta el goig del diàleg en el si del Pare. Així, amb la dura etapa de la Setmana Santa, comença gràcies a Jesús la veritable entrada del poble de Déu a la Terra Promesa, que no és un paradís de delícies terrenals, sinó la mateixa glòria de Déu: «Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m’has donat perquè m’estimaves des d’abans de crear el món» (Jn 17,24).