Francesc-Xavier Marín, professor en el Diploma de Mitologia i Simbologia

Cada societat humana, en la complexitat del seu ara i aquí concrets, mitifica unes realitats per tal que, a través de la seva simbolització, destaquin per damunt d'unes altres. Mitificar no és més que una estratègia per atorgar relleu, és a dir, per indicar que unes realitats en concret queden investides d'una dimensió que les fa sobresortir. Per això, és legítim confegir el retrat d'una societat bo i analitzant els seus mites, subratllant els seus símbols com a un senyal de les seves aspiracions i valors.

El fet que cada societat dugui a terme aquest procés, en cada ara i aquí determinats, fa que les realitats mitificades siguin variables en funció de tota mena d'interessos, preocupacions i modes. Per això (encara que sigui de gran importància), el més rellevant no és tant les situacions concretes que es mitifiquen com el fet de constatar que l'ésser humà no sap viure sense mitificacions. Evidentment, també hi ha qui mitifica dimensions que d'altres considerarien insignificants (el futbol, les sèries televisives, personatges famosos...) d'acord amb la dialèctica entre idolatria i iconoclàstia. Però el fet rellevant és la lògica que fonamenta els nostres mites.

Així, pot mitificar-se el concepte de progrés com a expressió de la voluntat de projectar-se cap al futur, o mitificar-se la salut com a visibilització d'una societat que es vol preocupada per la dimensió terapèutica o, encara, mitificar la militància com a declaració del valor que es concedeix al compromís social. La Revolució Francesa va mitificar els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat; l'ONU va fer el mateix amb nocions com Drets Humans; les ONGs han mitificat idees com Desenvolupament. En aquest sentit, pràcticament tot és potencialment mitificable: la lentitud per a aquells que es lamenten de viure en un món accelerat, el fet d'estar connectats per a aquells que defugen la soledat, el decreixement per a aquells que protesten contra les pràctiques que posen en risc la sostenibilitat del planeta, la senzillesa per a aquells que creuen que hem creat uns sistemes que premien l'orgull narcisista, el silenci per a aquells que es giren d'esquena a entorns excessivament sorollosos...

Des de fa mig segle, es constata un interès inesperat pels mites. Si la lògica dominant des de Plató incidia en una seqüència evolucionista segons la qual hem de passar del fet mític, al fet lògic, avui molts destaquen que no hi ha oposició sinó concordança entre ser mítics i racionals, entre la mítica i la història. Lluís Duch (que havia estudiat a fons aquesta temàtica) va encunyar l'expressió logo mítica per indicar que la capacitat expressiva de l'ésser humà no s'esgota en la conceptualització sinó que s'expandeix vers la simbolització, perquè no vivim només de definicions sinó, sobretot, de representacions i d’interpretació.