Inscripcions al grup de lectura d'aquest llibre AQUÍ

 "Res té més sentit que l'empara i la generositat" / "El mal és molt profund però la bondat encara ho és més"/ "Des de sempre la gent senzilla sap que val la pena resistir."

Aquestes són algunes de les frases subratllades en el meu exemplar del llibre “La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana” de Josep Maria Esquirol. Me’l vaig comprar un diumenge al mercat de llibres de Sant Antoni, i ara que Isaac Llopis –professó de secundària i estudiant a l’Iscreb- ens proposa un grup de lectura entorn aquesta publicació, el recupero. 

Com diria l’escriptor Antonio Muñoz Molina és una lectura “subversiva, trencadora, radical, així i tot, escrita amb naturalitat”.  Assaig que fa reflexionar sobre els “infinitius essencials” de l’ésser humà: viure, pensar i estimar.

“La lectura d’aquest llibre suposa un acte de resistència íntima, la subversió d’allò seré”, continua Antonio Muñoz Molina qui dialoga amb Josep Maria Esquirol durant la presentació del text aparegut a l’Editorial Acantilado (editat a Quaderns Crema, en català).

Isaac Llopis convida a participar del grup de lectura perquè sap que la tripulació s’embarcarà en una filosofia pròxima i, des de la qual, s’analitza i descriu, d'una forma molt poètica, la vida. “Farem un replec, sentirem sentint, millorarem com a persones”, i continua, “comencem el 12 de febrer, cal fer la inscripció a la secretaria del centre, escriu un e-mail a secretaria@iscreb.org”, convidant-me a participar.

Són pàgines plenes de commoció, desig, creació, amistat, revolució i agraïment, idees sobre les quals torno, movent fulls cap endavant i cap enrere. La central: “Vivim als afores”.

Vivim als afores

Els afores és el territori on Josep Maria Esquirol situa a les persones. Unes afores rebudes com a un regal. Un lloc on no hi ha la categoria de plenitud, o perfecció. Se’ns convida a pensar allò humà sense la categoria de plenitud. Tanta perfecció i plenitud suposaria la nostra desaparició, els humans som imperfectes i tenim una vibració que prové de la nostra passió, desig. En la plenitud s’apagaria la vida mateixa, no hi hauria moviment, hi hauria quietud, desapareixeria aquesta vibració, la vida humana. Tal i com l’autor afirma en una entrevista apareguda a Núvol “Faig servir la imatge dels afores, uns afores sense cap centre, perquè em va bé per explicar que la situació dels humans no és fàcil ni planera, ja que suposa obstacles i dificultats, i fins i tot pena i sofriment, però també permet l’alegria, el goig i el sentit. Per què és millor aquesta ambivalència que una suposada perfecció? Perquè quan situes l’ésser humà en una hipotètica plenitud i intentes descriure-la, t’adones que aquesta ens duu a un carreró sense sortida. La perfecció acaba sent inhòspita i asfixiant.”

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores. Uns afores ben singulars: no definits a partir de cap centre. Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà—car només l’humà pot ser inhumà—, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, viure és sentir-se vivint. Aquí, als afores, no hi ha ni plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita—commoció—i desig. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, allò que més importa no són els inicis immemorials, sinó el sòl, la base. Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat. Aquí, als afores, es pot, però costa molt moure’s mig pam en la bona direcció. És el mig pam cap a la comunitat fraterna. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida. La condició humana és la dels afores del paradís impossible.”

La bondat té unes arrels més profundes que les del mal, torno a subratllar.  Podeu continuar descobrint més sobre aquest llibre aquí, es poden llegir les primeres pàgines d’aquesta publicació.

Nota: Lectura relacionada amb aquest llibre “La resistència íntima”.  Josep Maria Esquirol parteix, en aquest primer assaig i previ al de la Penúltima bondat, del concepte d’intempèrie, on els uns necessitem els altres. A la Penúltima Bondat, tal i com explica Sandra Ollo, editora, l’autor porta el seu desenvolupament més enllà posant paraules com a generositat i generació sobre la taula.”

Isaac Llopis us convida a participar del Grup de lectura