Josep Otón (Barcelona, 1963) és doctor en història (UB), catedràtic d’ensenyament secundari i docent a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Ha  escrit diversos llibres al voltant de la interioritat i de l’espiritualitat: El inconsciente, ¿morada de Dios? (Sal Terrae, 2000; ed. brasilera: 2003), Vigías del abismo. Experiencia mística y pensamiento contemporáneo (Sal Terrae, 2001), Debir, el santuario interior. La experiencia mística y su formulación religiosa (Sal Terrae, 2002; ed. brasilera: 2008), Històries i personatges. Un recorregut per la Bíblia (2009; en castellà Sal Terrae, 2010), i El reencantament postmodern (Cruïlla/FJM 2012; en castellà PPC, 2014). En el mateix àmbit ha coordinat La interioridad: un paradigma emergente (PPC, 2004). Ha fet també diverses incursions en la narrativa juvenil: 21 Retratos para el siglo 21 (Aunalia, 2003) i El chamán del Pequeño Valle (San Pablo, 2007) i Relatos con vivencia. Retratos de interior (Khaf, 2010). Va dedicar la tesi doctoral a la filosofia de la història de Simone Weil, autora sobre la qual ha escrit, a més de diversos articles, el volum Totalitarisme, arrelament i nació en l’obra de Simone Weil (Generalitat de Catalunya, 2007), guardonat amb el Premi Serra i Moret. També ha escrit: Simone Weil: el silenci de Déu (Fragmenta, 2008), Història i pedagogia en l'obra de Simone Weil (Mediterrània, 2009) i El camino espiritual de Simone Weil (San Pablo, 2009). Els seus treballs sobre Weil també l’han fet mereixedor del Premi Joan Profitós i del Premi de la Càtedra Victoriano Muñoz (UPC). Així mateix ha rebut el Premi d’Assaig Bíblic (2008) i el Premi d'Assaig Joan Maragall (2011). Les seves darreres publicacions són La mística de la Palabra (Sal Terrae, 2014) i la novel·la Laberintia (Mensajero, 2015).

Lucia: Josep, per què t’has animat a escriure una novel·la?

No és la primera vegada que escric narrativa. Anteriorment ja havia publicat relats breus: 21 Retratos para el siglo 21 (ed. Aunalia) i Relatos con vivencia. Retratos de interior (ed. Khaf),  i una novel·la d’aventures per al públic infantil i juvenil: El chamán del Pequeño Valle (ed. San Pablo).

La narrativa és molt agraïda. Et permet crear un món, una història i uns personatges. A més, s’estableix una complicitat molt gratificant amb el lector.

Et coneixia més pels assajos que per les novel·les. Creus que ser autor de novel·les i ser autor d’obres d’assaig comporta facetes diferents?

Pel que fa a l’estil, sí. Ara bé, respecte al contingut, no. El missatge de fons de Laberintia és el mateix que en els altres llibres com La mística de la Palabra (ed. Sal Terrae). Sempre he escrit sobre el procés interior i l’espiritualitat. Ara ho segueixo fent, però amb altres recursos literaris.

Podríem dir que es tracta d'una novel.la espiritual?

Sí, per suposat. L’experiència espiritual, encara que sigui inefable, necessita ser narrada. És imprescindible una teologia analítica, però també la construcció d’un relat que expressi l’experiència. La Bíblia, en el fons, és això. No es tracta tant d’un conjunt de definicions teològiques o normes morals com de presentar relats significatius, alguns amb un rerefons més o menys històrics i altres, no. No són això les paràboles de l’Evangeli?.

I quin és l’argument del llibre?

Laberintia està ambientada en un monestir de finals de l’Edat Mitjana. Un inquisidor cerca proves per eradicar una nova heretgia: la proliferació de laberints en les esglésies (Chartres, Reims, Amiens, Auxerre…). Creu que es tracta del ressorgiment de cultes pagans totalment incompatibles amb el cristianisme.

En el seu viatge arriba a Santa Maria degli Angeli, un monestir dirigit per una abadessa poc convencional que rebat els seus arguments i defensa el valor de la saviesa dels pensadors antics.

Què et suggereix la paraula laberint?

El laberint és una figura molt suggerent. Apareix en moltes cultures amb significats diversos. Jo el presento com una imatge de la interioritat i una metàfora de la recerca de sentit.

Abans, quan has explicat l'argument del llibre i has enumerat les paraules: Monestir, inquisidor, laberint...no he pogut evitar de pensar en el Nom de la Rosa

Sí, Laberintia intenta establir un diàleg amb El Nom de la Rosa. Utilitzo molts elements que evoquen l’obra d’Umberto Eco, però amb la intenció de plantejar un missatge ben diferent. El Nom de la Rosa  presenta la secularització, el nihilisme, el desencantament del món. Laberintia vol reivindicar l’experiència espiritual, la força creativa del cristianisme, la capacitat de reinterpretar la realitat, un reencantament cristià del món i, en particular, de la cultura.

A quin públic va adreçat el llibre?

El llibre té diversos nivells de lectura. En principi està pensat tant per a persones que els agrada distreure’s llegint novel·les de misteri com per qui llegeix per pensar. Al final del llibre he inclòs un Post Scriptum on identifico els personatges històrics, aporto claus de lectura, explico en què i en qui m’he inspirat. Seria el que explicaria als meus lectors en una presentació.

Així doncs, el públic de Laberintia és un lector adult?

No necessàriament. Sovint subestimem la capacitat lectora dels joves. Abans de publicar-lo, vaig passar el text als meus alumnes i els hi va agradar força. La trama els enganxa. A més, està escrit de manera que s’expliquen aspectes culturals que potser no coneixen.

Laberintia pot ser una bona eina pedagògica. A través d’una novel.la es poden treballar continguts de Llengua, però també d’Història, de Cultura Clàssica, de Matemàtiques o de Dibuix. Però sobretot pot ser un material per a la classe de Religió i per a la Pastoral. És un text que convida a la reflexió.

Voldries afegir alguna cosa per acabar?

He trigat uns cinc anys a escriure Laberintia. Es llegeix molt ràpid. Però convido al lector a no precipitar-se, a rellegir-lo, a reflexionar-lo, a viure’l com si transités per un laberint. 

Gràcies Josep

Gràcies a tu, Lucía

Nota: La presentació del llibre tindrà lloc el pròxim 26 de maig de 2015 a la llibreria Claret. Més informació aquí